El Concordat del 1979 manté vigent el privilegi

MadridEl 27 de novembre del 1975, amb el cos de Franco encara calent, el cardenal Tarancón oficiava la missa de coronació de Joan Carles de Borbó. “L’Església no patrocina cap forma ni ideologia política i si algú utilitza el seu nom per donar-se cobertura ideològica fa usurpació manifesta”, van ser les paraules del purpurat castellonenc, que volia posar fi a 40 anys de nacionalcatolicisme.

Pocs mesos després d’aquest gest, el rei renunciava al privilegi de presentació de bisbes, i Espanya i el Vaticà es van afanyar a modificar el Concordat del 1953. El 3 de gener del 1979, just després d’aprovar-se la Constitució (però negociats alhora), es firmaven els Acords Església-Estat, que, almenys en teoria, complien el somni de Tarancón, avançat quinze anys abans pel Concili Vaticà II: la separació Església-Estat.

La realitat, però, és molt reveladora. I és que, rere les runes del vell Concordat, es van alçar acords que perpetuen els beneficis de l’Església catòlica, i que continuen col·locant-la en una situació de privilegi sense parangó. Les dècades següents, sota el comandament dels cardenals Suquía i Rouco, es va aprofundir en un model d’Església bel·ligerant amb qualsevol poder que intentés limitar l’acordat el 1979, i que no era sinó una prolongació de les prebendes atorgades per Franco després del suport de la institució a la sagrada croada del 1936.

Per tot això, l’Església espanyola és la principal propietària de béns immobles a tot l’Estat, i curiosament la que menys impostos paga. Està exempta de l’IBI i altres impostos, i té la llibertat de recaptar fons, a través d’almoines i donatius, de manera absolutament legal, quan en qualsevol altra institució estaríem parlant de diner negre.

En virtut dels Acords -desenvolupats, i ampliats durant els governs dels socialistes González i Zapatero- l’Església catòlica és l’única institució que rep directament diners dels impostos dels ciutadans, a través de la famosa “X” de l’IRPF.

L’Estat, a més, finança les activitats educatives, socials, sanitàries i de culte de l’Església catòlica i, encara que la aconfessionalitat està reconeguda per la Constitució, també l’especial relació amb l’Església catòlica, que encara avui es reconeix com la majoritària. Això permet l’oferta obligatòria d’una classe de religió avaluable i computable, el pagament de sous de professors de doctrina catòlica, capellans castrenses o hospitalaris, la presència de crucifixos en organismes públics (la majoria d’alts càrrecs juren davant la Bíblia) o els funerals d’estat.

Així com Tarancón apostava per una neta separació Església-Estat, el papa Francesc defensa una Església sense lligams polítics. Els seus últims nomenaments a Espanya, especialment a Madrid i Barcelona, demostren el desig que siguin pastors, i no polítics, els que guiïn la institució. Fins al punt que alguns bisbes haurien plantejat que fos la mateixa Conferència Episcopal la que renunciés al Concordat, per negociar uns acords de col·laboració que deixessin clara la separació. Una postura que no té el consens majoritari en l’episcopat, que, després del 20-D, podria veure com són altres els que denuncien els pactes amb el Vaticà.