Jaume Rebassa: "Hem perdut una eina importantíssima per als 100.000 morts que són dins les cunetes"

PalmaJaume Rebassa duu el nom del seu padrí. Encara que, a ell, el nom li varen prendre en els successius camps de concentració on va ingressar després de veure's forçat a abandonar Mallorca en un llaüt. Li canviaren per un número. El 24 de desembre del 1943 va ser assassinat a Buchenwald (Alemanya). Aquest dimarts, Rebassa ha presenciat, acompanyat d'altres familiars de les víctimes de la dictadura, el ple del Parlament en què el PP i Vox han imposat la seva majoria per eliminar la llei de memòria democràtica de les Illes Balears.

Com heu viscut el debat parlamentari?

— Quan érem a fora, a l'entrada, ha entrat un diputat de Vox, Jorge Campos [diputat al Congrés], i ha fet un símbol amb el dit per avall contra nosaltres. Els seients per al públic eren plens, així que ens han situat en una sala amb un televisor. A banda de gent com jo, nets i fills de víctimes, també hi havia gent de Vox. És normal, han duit la seva gent. Hi ha hagut un petit enfrontament perquè, durant la intervenció del portaveu de Vox [Sergio Rodríguez], ens hem girat d'esquena i han cridat contra nosaltres. Després, jo me n'he anat. No he vist el final del debat.

Com us heu sentit?

— Molt traït, sobretot pel PP, encara que no esperava res més d'ells. El que varen signar fa vuit anys [quan es va aprovar la llei amb el suport parcial del PP] ara, per una qüestió purament electoral i perquè no l'avancin per la dreta, ho desfan. Han donat suport a aquesta llei que Vox havia forçat. És un dia trist, amb molt de dolor.

Què us han semblat les intervencions dels grups?

— M'ha agradat la intervenció de Iago Negueruela (PSIB). També les de MÉS per Mallorca, Més per Menorca i el diputat d'Unides Podem. El que passa és que, quan escoltes alguna cosa que ja saps que perdràs, ho fas des de la impotència que per més que diguin, aquest serà el final. Hi he anat perquè hi he de ser, com tots els que he vist allà. Hi serem, hi tornarem a ser, això va així.

Per què la llei de memòria democràtica és important?

— Per donar nom a tota aquesta gent que va desaparèixer, perquè els varen robar fins i tot el nom. El meu padrí va ser un número, a un camp de concentració. Molts no tenen nom.

Si no hi hagués iniciatives com la llei de memòria, no s'hauria pogut reconèixer el vostre padrí?

— No, evidentment que no. La d'aquí ja no existeix. La de Fosses s'ha mantingut, però queda molt coixa. En el cas de la meva família, el meu padrí va desaparèixer a un camp de concentració, no en vàrem tenir ni les cendres. No ha estat mai a una fossa. Vàrem descobrir el final del meu padrí gràcies a Memòria de Mallorca, després de 65 anys. Ara mateix no ho podrien fer. Això tenia un cost. Tenien ajudes, que els llevaran.  

Quina és la història del vostre padrí?

— Va néixer el 1889. Va ser secretari general d'UGT, director del setmanari Obrero balear, cap de la guàrdia urbana de Palma i membre del Partit Socialista. També va ser membre de la comissió gestora de l'Ajuntament de Palma durant la proclamació de la II República. Era sabater, estava casat i tenia tres fills, un dels quals encara viu. Després que esclatàs la Guerra Civil va estar dos o tres anys amagat dins ca seva i a altres cases que li donaven suport amb molt de risc. Finalment, ell i vuit persones més –un d'ells era el padrí de Jaume Matas– varen decidir fugir, perquè les coses pintaven molt malament. El 19 d'agost del 1939 varen sortir del Camp de Mar en un llaüt de sis metres. La seva intenció era arribar a l'Algèria, i des d'allà intentar arribar a Buenos Aires, a l'Argentina. Però varen naufragar amb la mala sort que varen ser abordats per un vaixell italià.

D'aquí, va ingressar a la presó.

— Va estar a diverses presons durant un any aproximadament. Jo he estat a Roma, demanant informació. Em varen dir que s'havien cremat tots els documents. Després va estar en una colònia de confinament per a presos polítics en una illa molt petita enfront de Nàpols, Ventotete. Hi va ser del 40 al 43, en un règim totalment obert. Tenim cartes d'ell, que enviava a la meva padrina, i arribaven censurades. Era a un camp de concentració quan va caure Mussolini. Els guardians varen obrir les portes i els presoners varen sortir. Ell es va negar a tornar, mentre que quatre companys seus varen tornar a Espanya. No tenia forces i va quedar a l'estació de trens. La meva família va fer investigacions, gestions, va telefonar a hospitals, però ningú en va poder donar informació. El 2008 em vaig posar en contacte amb Memòria de Mallorca. Em varen dir que havia estat deportat per la Gestapo al camp de concentració de Flossenbürg (Alemanya) el 8 d'octubre del 1943, on li varen donar el número 6.031. Després de quinze dies el varen enviar a Buchenwald i li donaren el número 32.582. A finals d'octubre, el varen conduir a un camp exterior anomenat Dora-Mittelbau, on els presos feien treballs forçats. El 24 de desembre del 1943 el varen assassinar. La meva família i jo devem molt al moviment de recuperació de la memòria històrica.

Com veis el futur sense la llei de memòria?

— Perds una eina importantíssima, no només per mi, sinó per als 100.000 que encara són dins les cunetes [segons els càlculs que el jutge Baltasar Garzón va fer el 2008, queden unes 114.226 víctimes desaparegudes a l'Estat]. Això anirà passant per altres llocs. A totes les comunitats governades pel PP i Vox. Sents una impotència absoluta, tristor, i dolor. Però continuarem lluitant. Jo tenc molts anys, en faré 76 d'aquí a un parell de mesos. Però fins que tingui forces, tenc clar el que faré.