Una ciutat com Barcelona, que va ser capaç d’organitzar els millors Jocs Olímpics de la història, no pot naufragar en l’organització d’un parell d’etapes ciclistes. És un fracàs sense pal·liatius. Tampoc és cap consol que el director de la Vuelta es faci “responsable de tot”, per la senzilla raó que els perjudicis són per a la imatge de la ciutat, que va aparèixer a les fosques a les televisions que van emetre el pròleg de dissabte. Les declaracions dels corredors que deien que no veien ni les tapes de les clavegueres ni els sots de l’asfalt parlen per elles mateixes.
No em puc imaginar cap dels responsables del COOB'92 fa trenta-un anys, amb molta menys tecnologia disponible, especialment en la previsió meteorològica, i amb tota la pressió del món, mostrant tan poca capacitat de reacció davant d'un problema relativament inesperat, perquè mira que en feia de dies que les previsions parlaven del canvi de temps de dissabte. Igual que l’excusa de l’Ajuntament que “el sistema de llums de la ciutat no es pot improvisar”: si fas previsió, no cal improvisar.
Curiosament, i igual que en els Jocs de Barcelona, la Policia Nacional ha practicat detencions preventives i entrades a domicilis amb voluntat d’espantar protestes pel pas de la Vuelta pel nostre país. Potser algú s’ha precipitat amb la idea que ja no hi ha conflicte polític entre Catalunya i Espanya. I això val tant per a Madrid com per a Barcelona. No fa ni dos mesos, Euskadi va aprofitar el Tour per exhibir els símbols i la identitat basca. Van regalar desenes de milers d’ikurriñes, tot amb un fort suport econòmic del govern basc, la rtv pública basca i Kutxabank. Van passar del basque country al bike country, va ser una festa, i l’escàndol dels de sempre no va durar gaire. Hem perdut imaginació per reivindicar-nos o voluntat política per fer-ho?
