Vols ‘low cost’: la contradicció que ens interpel·la
Els vols low cost són, avui, una porta d’entrada i de sortida de repercussions innegables per a les Balears. Han donat a molta gent la possibilitat de volar i han millorat la connectivitat de les Illes. Però també són un dels principals canals que alimenten la massificació turística que s’ha convertit en un dels maldecaps col·lectius més importants de la societat illenca actual. La paradoxa és més que evident: ens queixam de l’arribada massiva de visitants a través d’aquests vols, però alhora en depenem per sortir, per viatjar i per sentir-nos connectats.
Quan acaba la temporada, i amb ella les companyies donen per liquidades bona part d’aquestes rutes, aflora la queixa recurrent de la manca d’opcions i la dificultat –i el cost– de moure’s des de les Balears. El low cost ens resulta molest quan hi arriben turistes, però “necessari” si el feim servir nosaltres. Aquesta contradicció mereix una reflexió pausada, especialment en un moment en què el debat sobre els efectes del turisme i l’emergència climàtica és més viu que mai.
Les emissions de CO₂ de l’aviació es disparen any rere any, i cada vol barat té un cost ambiental real. Una illa, per definició vulnerable, és de les primeres que pateix l’impacte del canvi climàtic. També és simptomàtic que, mentre es multipliquen les protestes contra la saturació, veim manifestacions a l’aeroport de Son Sant Joan contra les condicions laborals de les companyies low cost: salaris baixos, jornades intenses i precarietat. Ens indignam davant aquesta realitat, però continuam comprant bitllets a preus irrisoris.
La radiografia social és, però, encara més complexa. Al voltant d’un 30% de les famílies de les Balears no viatja ni una vegada l’any perquè no pot permetre-s’ho. La resta, en canvi, aprofita cada escletxa de descompte per escapar, sovint per desconnectar d’una realitat marcada per la precarietat laboral i l’habitatge impagable. Molts de joves, sabent que difícilment podran accedir a una casa o projectar un futur estable, troben en el viatge l’únic luxe possible. I hi ha qui utilitza un vol barat per anar a sopar o de compres onsevulla, com si fos un taxi amb ales.
No podem –ni volem– demonitzar el viatge. Viatjar és formatiu, expansiu, culturalment enriquidor. Però tampoc podem ignorar que la suma d’excessos individuals acaba generant un problema col·lectiu.
La moderació no s’ha d’entendre com a renúncia sinó com a responsabilitat. I la responsabilitat, en temps de crisi climàtica i saturació turística, ha de ser compartida per administracions, companyies i ciutadania. Si volem un futur habitable, cal assumir que la comoditat low cost té un preu que, tard o d’hora, algú paga: el territori, els treballadors, el clima, en definitiva, tot i tothom.