Vertical

Ni tan sols es demanaran per qui toquen les campanes, perquè fa estona que no toquen a morts, en aquest poble. La calor se’ns aferra per davall la roba negra. El sol s'enlaira indiferent. Les ulleres se m’entelen de suor i de llàgrimes. No sé com dir-li adeu aquest matí. Hi ha gent que no només mor una vegada. Mon pare té la cara tapada d’una pena aspra, que no li vessa dels ulls. No vull entrar a la cambra del taüt. No sé mirar de tan a prop la mort. La meva tia plora tots aquests anys feixucs, plora la infantesa, plora, plora, el plor fondo que diu adeu a una mare.

El forat de terra és quadrat i fosc, el taüt ha d’entrar-hi vertical. Em costa imaginar-me que el seu cos és allà dins, tan lluny d’aquest matí. M’agradaria ser platònica, com els meus alumnes cada mes de setembre. Les cordes envolten la part de dalt del bagul, i la de baix. Els braços d’aquesta gent del cementeri baixen la caixa amb calma, mentre la fusta arrossega i colpeja les parets. Vull que la posin horitzontal, vull que me la tornin, que ens donin un o dos dies generosos, dels que li podia dir padrina sense ser una desconeguda.

Haurien de prohibir les flors als cementeris. Les flors són per a la vida, per a l’amor, però no per a la mort. Han deixat roses blanques i una corona de crisantems, just a la dreta del forat, per posar damunt la llosa. Al pati de casa, ella n’hi tenia un de roser, enmig de les boques de lleó morades i grogues. I una olivera vella, de la qual penjava el gronxador que ens havia fet el pes a tots.

Al cantó de la llosa, una abella lluita ferotge per desfer-se de la teranyina. La mort és la darrera clausura, però, infinites vegades deixam morir els camins que podríem haver triat. Les possibilitats del món dels vius es bifurquen, ens forcen a la tria. L’abella no ha triat, aquesta vegada, perquè existeixen la llibertat i les aranyes. Quin temps pot viure una abella obrera a l’estiu? On devia anar aquesta? No hi hauria d’haver flors als cementeris.

Per ventura l’aranya és seductora, potser li ha promès la rosa blanca i l’amor tendre. És suau al primer tacte, la teranyina. No hi ha força bruta, només s’aferra, com si fos una segona pell. L’abella comença a moure’s, incòmoda, fins que esdevé salvatge, arriscada; encalça l’impuls que encara podria alliberar-la. L’aranya, dolça, teixeix la doma, mentre l’abella prova de batre les ales, ferotge. La teranyina és un taüt vertical. 

Col·loquen la llosa i continua sent dissabte. Cerc a les notes del telèfon uns versos de Lorca. La fotografia d’un tiquet de la compra, la recepta de la coca de trempó, la llista de les cançons que van sonar al concert de Nacho Vegas; però els versos no hi són. En els nostres amors hem de ser com l’abella i l’orquídia, un consell de Deleuze, però els versos de Lorca no.

La mort i l’amor a vegades s’assemblen, són un punt de fuga que cerca incansable l’horitzontalitat.

(Francisca Rosselló, Paquita Salera, Tita, in memoriam. A tu, que sempre t’agradaren més els contes que les campanes)