La conductora podrida

Torn del supermercat i veig una dona que condueix amb una bossa de fems damunt el capó del cotxe, recolzada sobre la lluna davantera, a la part del copilot. Perplex, no puc deixar de mirar-la. Només se m’acut una explicació: no vol suportar l’olor dels seus propis residus ni tan sols un parell de minuts. No cal ser Sherlock Holmes per deduir que viu al barri, segurament en algun dels carrers contigus. Obviem que són les 9 del matí, una altra prova d’incivisme.

L’escena, patètica, funciona com una radiografia del nostre temps. Vivim en l’era de l’asèpsia i la desodorització. Ens obsessiona el consum, però ens repugna el residu. Volem el peix net, la fruita lluent i la vida embolicada en plàstic protector, però som incapaços de conviure, ni que sigui durant el trajecte de tres carrers, amb l’olor dels nostres propis fems. Preferim jugar-nos la seguretat viària col·locant una bossa de fems damunt el parabrisa abans que suportar el recordatori físic i invisible que generam merda.

Hi ha alguna cosa simptomàtica en el cotxe modern com a bombolla. L’interior és el temple privat: climatitzat, amb música a la carta i la (repugnant) olor d’ambientador de pi. L’exterior –el capó, la carretera, l’espai comú– és el femer. El missatge implícit de la conductora és clar: “Que faci olor el barri, que ho vegi el carrer, però que no contamini els meus dos metres quadrats de benestar. Que no em taqui ni un dit. Que no perdi ni un segon del meu valuós temps”.

Ens hem tornat intolerants a la incomoditat, a l’espera i a allò que és lleig. No tenim cinc minuts per baixar els fems a l’hora que toca; el vespre i a peu. La pressa i la productivitat són la religió de la societat multitasca, la de matar dos pardals d’un tret sempre que sigui possible. És la sublimació de la classe mitjana d’això que en diuen luxe silenciós, d’aquestes cases horribles d’arquitectura uniformitzada wannabe on tot és blanc i beix, despersonalitzat, asèptic, mort. Sense una mica de color. Ni vida.

Externalitzam la brutor, acceleram el pas i conduïm mirant de reüll un residu aliè que, paradoxalment, ha sortit de la nostra pròpia cuina. Tant de bo fos tan fàcil desfer-se d’allò que ens fa mala olor per dedins; bastaria treure-ho al capó, accelerar i esperar que la velocitat s’ho endugués. La conductora està podrida. Potser ja ho estam tots.