El vell marí i la ciència del segle XIX

Ja fa uns quants anys, un amic del Servei Marítim de la Guàrdia Civil em va regalar el Quadern de camp del vell marí, un llibre preciós en edició trilingüe (castellà, francès i àrab) editat per la Fundació per la Conservació de la Biodiversitat i el seu Hàbitat (CBD-Hàbitat). El quadern ens trasllada a la península de cap Blanc, un petit accident geogràfic que penja al mapa d’Àfrica com una estalactita sobre la mar. Just allà, en territori de Mauritània, hi ha una colònia de vell marí (Monachus monachus) que acull pràcticament la meitat de la població d'aquesta espècie en perill d’extinció, uns quatre-cents exemplars.

Al llibre ens ofereix alguns detalls sobre la història del lloc i tota la riquesa i diversitat associades i inclou una sèrie d'il·lustracions que mostren un parell de foques jugant a l'aigua i, a la portada, una cria adormida amb la seva mare. Heu vist mai les foques o els lleons marins jugar, dormir en colònies i relacionar-se? 

El vell marí va desaparèixer de les costes de la Mediterrània occidental fa més de mig segle. A les Balears, el darrer exemplar conegut va ser mort d’un tret el 1958 i, a Catalunya, l’últim albirament documentat és del 1973. Encara que, de tant en tant, algun exemplar explorador visita aquestes latituds; se n'ha confirmat algun albirament a les Illes i un estudi basat en la tècnica de l'ADN ambiental sembla revelar-ne la presència esporàdica. I també de tant en tant, experts, naturalistes i nostàlgics somien amb la possibilitat que el vell marí torni a les nostres aigües.

I si no és per la dispersió pròpia de l'espècie ho ha de ser per la força. La Generalitat de Catalunya ha anunciat la seva intenció de reactivar el projecte de reintroducció d’aquesta foca emblemàtica a partir del 2027, en col·laboració amb les Illes Balears i amb el cap de Creus i Cabrera com a possibles punts d’alliberament. La idea, bàsicament, és robar –sí, crec que aquest és el verb adequat; era aquest o ‘segrestar’, triau-ho– individus de la colònia de cap Blanc i traslladar-los a les nostres costes. Tot això amb el pretext de reforçar l’espècie. Però sense oblidar que del pla faraònic s'obtindria un gran rèdit polític, atès el simbolisme del vell marí, una foca que, recordem-ho, va ser massacrada pels pescadors i expulsada del litoral pel turisme, arraconada a criar en coves per la pressió humana. Hem de pensar que les coses han canviat? Voleu dir que no hem anat a pitjor? Ens oblidam del turisme de masses i de la sobreexplotació pesquera? I us he de recordar que aquest mateix any han aparegut a les Balears dofins i taurons de bocadolça assassinats pels pescadors (sí, ‘assassinar’ és el verb adequat).

Reintrodució experimental li diuen, i tota una sèrie de naturalistes de més o menys renom aplaudeixen la iniciativa… I a les foques, qui els dona veu? Qui les representa?

Tenim un problema aquí i és una ciència desfasada que encara no és capaç d’incloure en el fons del concepte de la conservació el respecte als individus de les espècies que pretén conservar. Els animals són objectes per als seus experiments de déus insatisfets (citant, un article més, Yuval Noah Harari). Un exemplar de foca, per a aquests experts ancorats al segle XIX, no és un individu amb una història, amb una família, amb les seves relacions socials, els seus vincles, la seva cultura i la seva pròpia vida. És només una unitat de conservació que es pot segrestar, transportar i alliberar on els seus plans tècnics considerin convenient. I a veure què passa. Potser no hem avançat prou des d'aquells temps d'uns primers naturalistes que, animal que veien en qualsevol viatge, animal que mataven per a algun laboratori o alguna col·lecció, o que ficaven en una gàbia per portar-lo als jardins d'algun monarca a qui volguessin acontentar. Potser no hi ha tanta diferència entre decidir emportar-se unes foques d'una reserva, arrancant-les del seu nucli social, i segrestar una orca a la mar per tancar-la a un aquari. És la mateixa filosofia humana, només varien el pretext i el segrestador.

I és clar que sé que seria genial tornar a veure vells marins per les nostres costes. És clar que sé que l'ecosistema seria més sa amb aquests grans mamífers depredadors a dalt de tot de la cadena tròfica. Però ni tan sols tenim garanties que els que traslladem puguin prosperar i hi ha moltes preguntes per a les quals els naturalistes no tenen cap resposta. Entre elles, quantes foques necessitaran arrabassar del grup per garantir una colònia amb la suficient diversitat genètica? Ja en diuen experiment per alguna cosa; perquè no tenen ni idea de com pot funcionar i el benestar dels animals no importa.

Els nostàlgics somien amb la possibilitat que el vell marí torni a les nostres aigües, encara que sigui a la força, però en què somien les foques?