Vaqueries i versos

El sentiment de pertinença de la gent de Menorca és molt fort. Mentre que els imperis generen nacionalismes amb voluntat expansiva, els assentaments minorics i perifèrics desenvolupen alteritats que arrelen vigorosament a la terra per sostenir-la. Els seus poetes canten aquesta terra repetidament al llarg dels segles i cadascú a la seva manera; i, de cantar-la, la fan surar.

Pere Gomila va cartografiar l’illa a Geografies del vent (Arrela, 2015), en una sèrie de mapes postal topogràfics, dins dels quals el poeta (i l’home) vol ser present sense destorbar l’escenari natural. Gomila, poeta d’obra breu i desballestada -com ho diu ell-, va començar a escriure en els corrents experimentals i rupturistes dels anys setanta. Posteriorment, ha festejat les formes orientals (haikus, tannkas), malgrat que sempre les ha volgut aterrar al paisatge i la literatura menorquines. Essent un lector atent dels clàssics, encara ara se sent temptat pels pous “amb eco mineral perquè t’hi endinsis paret avall/ (…) cap a la fonda incertitud dels límits”, i continua treballant a la recerca d’aquella poesia que mira i escolta, tot provant de situar l’individu (cos i ànima) en el col·lectiu (territori i societat).

Gràcies a posicionaments vitals i artístics com el de Gomila, el sol i l’aire i les aigües menorquines han servat les seves virtuts ancestrals d’allò que neix en un roc emergit de la mar. Rosina Ballester, que hi va viure més de vint anys, va escriure Vestigis (Pagès, 2010) enyorant-ne la màgia xamànica, els colors i les ombres, les olors: “He volgut destil·lar com es feia/ l’alquímia del te de Menorca,/ aquest te de cascall porprat,/ perquè arribi a ser sant curatiu/ o miracle al teu pit oprimit”. Una terra estimada (conreada i trescada) dona fruits més saborosos i amb més propietats.

Ponç Pons, també amarat de la mena d’enyorança que trastoca els cors dels qui viatgen per aprendre i no pas obligats per un exili, pobresa o guerra (ni desganats), des de sota Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema, 2020) ha versejat la història de Menorca. L’enceta des de “Nova York/ pàtria dels immigrants”, amb una gènesi bíblica trempada amb tocs ultralocals: “Engendrats amb el gust/ del plaer i la passió/ venturosa del sexe,/ els primers menorquins/ (…) d’esquena a la mar,/ habitaven vitencs/ les coves dels barrancs (…). Déu estava content./ Enllà del mar de l’illa,/ va fer més gent, més terres/ i els menorquins, gelosos/ del seu espai que es creien/ tots sols, únics, en veure/ passar naus encenien/ al voltant de la costa/ crepitaires fogueres (…)./ sembla ser que en fenici,/ a Menorca li deien/ Nura: Terra de foc.

Mallorquina d’adopció, em sento afortunada pel fet que -de cinc anys ençà-, quan viatjo a l’illa germana, m’hi puc estar i puc mirar d’aprendre-la amb la família d'Es Far Cultural. Aquest projecte, que va néixer a Mercadal esperonat per l’afany de dos germans (la Iara i el Cristian) de restaurar el patrimoni local i fer-lo gaudible i funcional, i de posar en contacte artistes de diverses geografies amb els illencs (perquè intercanviessin coneixement, tècnica, dèries i delits), s’ha traduït en una residència -a l’antiga formatgeria de Montpalau-, una emissora de ràdio i un teixit de cicles i jornades de fotografia, música, etc.

Les integrants d’aquest col·lectiu, amb les quals enraono quan travesso a Menorca, no s’ho han passat gens bé, aquesta temporada. Les aglomeracions han crescut, s’han replicat arreu i tant platges com carreteres i serveis s’han saturat. Però, el que és més remarcable: les persones que enguany turistegen a Menorca no són respectuoses. Embruten, criden, exigeixen. En una illa que s’ha esforçat de valent a comunicar que vol acollir estils de vida considerats amb el medi i la població local (els contemplatius, els caminaires, els sopadors de les quatre coses que donen l’hort o la barca, els observadors d’ocells i estels), aquest canvi provoca grans angoixes. Per a Menorca, quantitat -no només d’hotels i pernoctacions, i de vols i hipermercats, sinó també de mascaretes i burilles en terra, d’altaveus vora mar, d’instagramers del quedar bé- és sinònim de perill. Ens cal recordar la diferència entre la importància del preu de la llet i el preu d’una hamaca al sol, d’una nit d’hotel, d’un passatge de creuer o d’avió; distingir entre una conservació del paisatge que vol fars desolats, platges turquesa i vaques grasses per a les fotos, i una protecció real i ferma de la posidònia, del sòl no edificable, de l’agricultura i la ramaderia -per a la vida.

Laia Malo és poeta, traductora i músic