S’havia d’estudiar; no regalaven res. Parlo de la Facultat de Dret on vaig llicenciar-me, però també podria parlar de la de lletres, on també hi vaig fer un postgrau. Els estudis universitaris, tant a Catalunya com a les Illes ‒el meu germà ha estudiat història a Palma‒, tenen nivell precisament perquè als alumnes se’ls demana que aprenguin algunes disciplines a fons. No s’hi valia aprovar fent un treballet, o fent-se l’interessant en una prova escrita: no, calia demostrar-li al professor que l’alumne dominava una matèria, i sovint fins a nivells delirants. Teníem professors que no aprovaven gairebé ningú: literalment; teníem assignatures duríssimes, per obtenir-ne un aprovat hom en passava un fum, fins i tot havia de repetir durant un any o dos, o seguia arrossegant aquella matèria de primer o segon fins a l’últim any de carrera.
Hi havia convocatòries d’exàmens a les quals només acudia un vint per cent dels matriculats, i d’aquests no l’aprovaven ni un de cada cinc. Hi havia assignatures tan dures que ‒parlo de cassos coneguts‒ forçaven bons estudiants a abandonar els estudis ‒o a canviar de càtedra o de centre‒, perquè es veien incapaços de superar aquell catedràtic i els seus exàmens orals, l’enorme quantitat d’informació que havia de retenir-se per aconseguir simplement arribar a un aprovat rònec. Quan vaig estudiar Filosofia del Dret a Itàlia vaig topar-me amb el mateix: tots els exàmens eren orals: la universitat italiana és medieval, encara: els alumnes esperen pacientment al claustre fins que se’ls crida a recitar la lliçó davant d’un tribunal, que potser no té temps de cridar-te aquell dia; et veus obligat a tornar l’endemà, a passar una altra nit en blanc i repassant, i sense tenir tampoc la certesa que després de sis hores d’espera et cridin. I és molt més probable suspendre que aprovar: ‘Essere bocciato’.
Tots els estudiants de l’Estat espanyol que hagin hagut de treballar a fons per treure una carrera, que potser a sobre han hagut de pagar fent feina al mateix temps, o recolzant-se en una família de bona fe, que sempre fa un esforç suplementari per millorar el futur dels seus fills, poden estar escandalitzats del que he estem començant a saber sobre la manera en què bona part de la nostra classe política ha obtingut els seus títols. Assignatures regalades; màsters concedits perquè sí; títols de paga i marxa. Un seguit de personatges que, quan els sentim parlar, ja veiem que no saben res, que tot és bajanada, politiqueig, mala fe i pitjor retòrica, però que confiàvem que almenys tenien uns coneixements mínims: tot és mentida.
Volen administrar un Estat quan potser no saben ni què és un Estat: són com tots aquells ignorants que els voten, que surten a defensar la llengua castellana quan resulta que ni la saben parlar. S’omplen el pap de Constitució, i no saben ni què hi diu; el màster en Dret Constitucional és una estafa. A veure si no sabran ni escriure sense fer faltes d’ortografia.
Els estudiants d’aquest país s’han mobilitzat aquests darrers anys per tota mena de causes peregrines, ridícules, per qualsevol fotesa ‘anticapitalista’, o una pujada de taxes, i ara resulta que s’està perpetrant un atracament contra tot allò que diuen que defensen i ni tan sols han posat sobre la taula la possibilitat de fer una vaga estudiantil en tot l’Estat espanyol. Aquest afer treu valor als nostres títols; tot el que representen és fumassa; devalua els nostres esforços; és una befa a la cultura, al coneixement, al rigor i al saber. Demostra que ens governa una classe parasitària, que viu d’unes maquinotes d’administrar la corrupció i la mentida, els partits polítics, que han aconseguit, fins i tot, pervertir el que hauria de ser més lliure i seriós: les nostres institucions del coneixement. Això també és franquisme: només s’explica perquè la cultura del tripijoc pròpia d’una dictadura encara perviu en massa impresentables.