3 ‘Abascals i’ 851 ‘Maricarmens’
Abascal és un llinatge d’origen toponímic amb radicació al País Basc. El primer Abascal que recordam els boomers com jo mateix és en José Manuel, un migfondista espanyol que, tot i no tenir la punta de velocitat final que podien tenir altres atletes del seu temps com Sebastian Coe, Said Aouita i José Luis González, va aconseguir una agònica medalla de bronze a la prova del 1.500 metres llisos dels Jocs Olímpics de Los Angeles 1984, els mateixos de Carl Lewis, Michael Jordan i Juan Antonio San Epifanio, Epi.
Dècades més tard, un altre Abascal va arribar a les nostres vides. Amb barba de califa d’estranya, semblança amb la de Julio Anguita, i amb posat de mascle, les aixelles i els engonals escaldats, Santiago Abascal és avui el líder de la ultradreta oficial del país veí. Abascal, Santi, li diuen els amics, deu fer festa per Sant Jaume Matamoros, patró d’Espanya. És el líder dels fatxapobres, tota una catefa de gent amb polsera de bandereta, que van de lloguer, que cobren un sou miserable i que, així i tot, volen aprimar el sistema públic, privatitzar serveis i retirar ajudes i compensacions per als qui més ho necessiten.
Però hi ha una tercera Abascal, la peripècia vital de la qual ha provocat un vertader terratrèmol polític i social a l’estat espanyol. Es tracta de María del Carmen Abascal Martín, coneguda avui familiarment com a Maricarmen i que ja té l’honor d’haver donat nom a un decret, el decret Maricarmen. Aquesta senyora madrilenya de vuitanta-set anys ha estat desnonada del pis on ha viscut tota la vida, més de setanta anys, i havent pagat sempre el lloguer que li pertocava, que darrerament era de 500 euros. Va tenir la desgràcia, Maricarmen, que un d’aquests anomenats fons voltor compràs el pis on vivia. No estigueren a pler, els senyorots del fons voltor, fins que no l’hagueren treta defora, bàsicament perquè cobrar “només” 500 euros per un lloguer d’un pis a Madrid és fer el negoci de na Peix Frit.
El cas de Maricarmen ha fet esclatar una bomba de solidaritat, de manifestacions, concentracions i acampades al carrer, però també ha activat la socialdemocràcia sanxista, que s’ha posada dreta com un fus per sortir a rescatar totes les Maricarmens de la Pell de Brau, estesa al sol de la desídia i el capital. Només a les Illes Balears el 2025 s’executaren 851 desnonaments. 851 Maricarmens a compartir pisos i habitacions, 851 Maricarmens a dormir a dins el cotxe o a un banc al carrer. 851 silencis. 851 indiferències. Cap decret, cap llei, cap mesura que no sigui, en el nostre cas, fomentar la construcció, el consum de territori i, en definitiva, continuar alimentant el monstre de les sangoneres que s’inflen amb la sang dels llogaters de l’illa.
Mentrestant, els partits del presumpte centredreta polític surten en defensa de les pobres personetes multipropietàries. Quina gent tan desgraciada i desvalguda aquests que tenen dos, i tres, i quatre, i cinc propietats. És genteta. Lloguers de tot l’any a mil euros cada mes, pisos amb quatre habitacions llogades a 500 euros l’habitació, lloguers de temporada a un parell de milers d’euros el mes cada estiu, lloguers vacacionals... Però alerta a tocar-los, que són dels nostres. Pobrets, que no podran pagar les carreres dels fills a Barcelona, o a Madrid, o a Massachussetts, és igual.
La mare conceptual del capitalisme és la propietat privada. Vivim enrevoltats de gent que viu amb l’ambició única d’acumular. No han acabat de comprar el segon pis que ja miren com poden comprar-ne el tercer. El que no ens havien dit és que els poderosos i els nou-rics collarien els pobres per la part més delicada: l’habitatge. Per això, mai com fins ara l’esquerra havia gosat proposar un qüestionament tan radical del lliure mercat. De cada vegada és més clar, i a Mallorca ho sabem bé, que aquesta manera de viure és totalment insostenible per al gran gruix de la població. De cada vegada és més clar que cal una regulació radical del mercat, que es mostra totalment incapaç d’autogestionar-se i garantir el dret constitucional a un habitatge digne.
Mentrestant, passen coses. Fa només un mes, la formació neonazi Alternativa per Alemanya Saxònia-Anhald. Era la primera vegada que la ultradreta tenia la possibilitat de governar a un land alemany. Tres setmanes més tard Die Linke (L’esquerra, així de senzill) donava la sorpresa i s’imposava a les eleccions locals de Berlín. Elif Eralp, una jurista muniquesa de família turca guanyava amb una posició frontal davant la ultradreta i un relat centrat, precisament en els problemes per accedir a un habitatge a la capital teutona.
Mallorca no pot pus. Ja n’hi ha prou de gent aprofitada i pessetera que, amb tota la barra del món, encara es presenten com a víctimes del sistema. Les posicions dels partits que els defensen apel·lant a les necessitats dels “pobres propietaris mallorquins” ultrapassen la barrera del cinisme més descarat, contra els quals l’esquerra tradicional no té eines per lluitar, perquè, entre altres coses, compta entre els seus votants amb molts d’aquests “petits propietaris”. Cal aire fresc. Calen partits nous i persones i perfils nous entre els qui opten a comandar. Està preparada, la societat mallorquina, per votar una Elif Eralp i girar damunt davall els mecanismes de poder de l’illa? Podria Palma triar un Zohran Mamdani com a primer batle musulmà de la ciutat i alhora posar per davant iniciatives adreçades a les persones que més ho necessiten?