Sense trampes
Per justificar la reedició de les peces de la seva primera publicació, El revers i l'anvers (que ara publica Lleonard Muntaner, Editor, en traducció de Pol Guerrero i Manuel Guerrero), Albert Camus expressa la seva convicció ferma (i el seu compromís) amb una cultura accessible a tothom. El llibre s'havia posat a la venda el 1937, i als anys cinquanta els lectors només podien trobar-lo a les biblioteques o somiar a comprar-lo de segona mà a uns preus inassequibles per a la majoria. És per aquest motiu, doncs, que l'any 1958 accedeix a imprimir-ne un nou tiratge, malgrat que la reaparició de l'obra l'angoixi. Per què el neguiteja? Doncs perquè, a Camus, li fa l'efecte que des d'aleshores, des d'aquell primer recull d'assajos, ha anat donant tombs a la mateixa font que un dia li regalà aquella aigua tan fresca. S'angunieja perquè aquells textos –tot i les petites correccions que, amb l'experiència que es guanya treballant, ara hi aplicaria– conserven l'essència del que ha anat sentint mentre observava i rumiava, al llarg dels anys; i li sembla, en conseqüència, com si, amb la resta d'obres que va publicar després, hagués enganyat els lectors, ens hagués enredat per mantenir el seu estatus i el seu modus vivendi. La cadena de consum.
Aquesta honestedat és mala de trobar, si més no pronunciada en veu alta (per dins, és molt possible que n'hi hagi més d'un que bregui amb la mateixa angúnia). En qualsevol cas, m'interessava pensar en la manera com la mercantilització de la literatura i la música –ben afegidetes a la resta de coses que hem permès que s'inserissin al sistema capitalista– falseja aquesta intenció “d'arribar a tots els públics” que expressava Camus i l'empra de pretext per industrialitzar literatura i música, i precaritzar escriptors i músics. I del fet que tants hi prenguin part, que ho acceptin.
Hi ha un moment a la pel·lícula Beach Bum en què el protagonista (un personatge de ficció que és poeta, extraordinàriament interpretat per Matthew McConaughey) explica que se'n va fer per no haver de viure la vida com se suposa que l'hem de viure; i em pregunto quants escriptors i músics dels que avui incloem en la respectiva etiqueta no viuen, al capdavall, segons el sistema de valors del poder. Em pregunto quants n'hi ha que encara escriguin o cantin com aquell que va a la font, que un dia raja, i l'altre no; vull dir, quants n'hi ha de veritablement disposats a no viure la vida com se suposa (amb la seguretat d'una casa, d'un sou, d'una família) i de fer-ho amb alegria –als del “no a tot”, els haters, no els compto, jo.
El cas és que tanta 'comoditat' fa oblidar qui només escriu o toca per vendre, que, fent-ho així, ofega la gràcia de llegir i de ballar. I que, tanmateix, serà un ric de pega: no passa ni fred ni gana, però un sentiment estrany i amarg de pobresa l'escanya. Ja ho he dit que aquesta abducció d'abast general i global no només ha canviat la manera com es donen i es reben literatura i música. Tot, absolutament tot, es percep d'una altra manera, quan el déu o el far que il·lumina són els diners i l'acceptació moral. Diu Camus que "quan s'està a un cert nivell de riquesa, el mateix cel i la nit estrellada semblen béns naturals. Però, a petita escala, el cel pren tot el sentit: una gràcia sense preu". Sense preu. N'hi ha prou de contemplar la nostra negra nit: hi hem posat tanta llum artificial, que ens morim d'enyor per la suggerent fosca. Anem pel món com aquella senyora del darrer conte d'aquest llibre que, havent-ho invertit tot a construir-se la tomba, solament s'acontentava visitant-ne les obres... fins que.
L'accés a la cultura s'ha de garantir, sí, però sense trampes. Al cap i a la fi, ni literatura ni música no tenen més poders dels que els atorguem els humans, car són invencions nostres. Així, l'escriptor i el músic (i el lector i l'oient) no són aquells que viuen pendents de números ni epitafis; són els que es demanen: "Qui soc jo i què puc fer, si no és entrar en el joc del fullatge de la llum?".
Laia Malo és poeta, traductora i músic
