15/03/2021

La traducció, llengua comuna

2 min

En una conferència pronunciada el mes de novembre del 1993 a Arles, el semiòleg i escriptor italià Umberto Eco declarava que “la llengua d’Europa és la traducció”. Sembla que Mireille Gansel no només hi està d’acord, sinó que també creia que aquesta màxima es pot aplicar a la resta de territoris i llengües del món. Això és el que es desprèn del seu llibre Traduir com transhumar, que l’editorial Lleonard Muntaner Editor acaba de publicar en una traducció de Dolors Udina. Una referència que no haurien de deixar passar no només els amants i professionals de la traducció, sinó totes aquelles persones que estimen la Cultura i la Humanitat.

Qui cerqui un manual de traducció a Traduir com transhumar en sortirà decebut. El que proposa Gansel en aquest volum va més enllà, i segons el meu parer és més interessant encara: entre la reflexió i l’apunt personal, en un discurs amarat d’epifania i d’impressió, l’autora traça un recorregut per la traducció com a acte d’amor i d’hospitalitat entre llengües a partir de l’experiència pròpia. Les vivències que relata es divideixen en tres grans blocs: d’una banda, els primers contactes amb nocions com la de llengua estrangera o d’alteritat, en una infància marcada pels estralls de la Segona Guerra Mundial, en un context en què les llengües són refugi, però també eines d’odi, d’enyorança o de dominació; d’altra banda, el projecte de traducció d’una antologia de poesia vietnamita al francès en plena Guerra del Vietnam, en un intent de salvaguardar els mots d’un poble amenaçat per l’extermini, i, per acabar, la traducció de l’obra completa de la poeta alemanya Nelly Sachs, un bell intent d’escriure en una “llengua nova” després de la perversió i la maldat que hi havia infós el nazisme. Són, totes tres, vivències tatuades en la pròpia pell, personals però amb un caràcter quasi universal, i decididament polític, que Gansel té la valentia de compartir amb el lector. Desemboquen ben sovint en sentències plenes de veritat: “Vaig entendre que la traducció era prendre riscos i posar-ho tot contínuament en qüestió,” diu, “encara que sigui una sola paraula: un delicat sismògraf al cor del temps.”

Per a Gansel, la traducció és una mena de transhumància. Sortir a passejar la llengua per terrenys no fressats i péixer-la de l’herba que creix als indrets que no es coneixien encara. I això és exactament el que ha fet Dolors Udina, en l’exercici de generositat que suposa traduir d’una llengua que no tradueix habitualment: el francès. Cal aplaudir aquest gest, profundament coherent amb l’obra, que l’honora. A l’epíleg, Udina confessa que “hi ha llibres que t’enamoren, on et voldries quedar a viure”, i que això és el que li ha passat amb el de Gansel. Em faig meves les seves paraules, i gosaria dir que això és precisament el que passarà a tots els lectors que s’atansin a aquest volum a la cerca d’un lloc on fer deambular els dubtes: Traduir com transhumar és un llibre verd com l’herba, petit, frondós.

Sebastià Portell és escriptor

stats