Publicitat
Publicitat

El totalitarisme moderat no existeix

Un amic algerià -contrari a Bouteflika- m'explica que té dos motius permanents de crítica i preocupació pel seu país: l'islamisme com a opció política i l'arabització que ha patit el país al llarg dels segles. Diu, però, que tot conforma una sola peça. Que l'islamisme del Magrib és particularment perillós en tant que adopta formes àrabs contràries a la modernitat -cosa que significa un retrocés cap a estils de vida feudals, ergo dictatorials-. Em contraposa, com a exemple, l'islamisme del Sud-est Asiàtic que no renuncia a la modernitat d'Occident -cosa que confirmo personalment ja que ho he comprovat tot treballant a Malàisia.

Una de les observacions que em fa aquest amic és la confusió creada a Occident pel que fa a allò que aquí volem endolcir amb l'oxímoron "islamisme moderat". Em diu que aquest concepte no té sentit si no és per amagar una estratègia que deriva cap al totalitarisme en qualsevol cas. Assegura que la democràcia es basa en partits laics que no opten, ni poc ni molt, per cap compendi religiós com a text constitucional. Fa unes setmanes vaig llegir unes declaracions del senyor Fathi Chamkhi (membre del Consell de la Revolució de Tunísia) en què venia a dir el mateix: els islamistes moderats no existeixen. És una tàctica, ja que el que busquen és ocupar tot el poder.

Jo sóc dels que creuen que som davant un xoc de civilitzacions entre les societats que creuen que la teocràcia és una forma acceptable de govern i els que no ho tolerem. No voler veure el conflicte és d'irresponsables. ¿Que avui les societats que creuen en formes de govern teocràtiques es troben sota el mantell de l'islam? És cert. Com podrien ser budistes, encara que no és el cas. No convé buscar enfrontaments entre opcions religioses quan es parla de creences individuals. El concepte de salvació espiritual que cadascú té és un afer tan personal i íntim que impedeix la seva limitació per part de l'estat -mentre es bellugui en aquest àmbit: un entorn íntim i individual-. En una societat democràtica poden conviure opcions religioses que siguin molt i molt conservadores en tant que no es constitueixin en opcions de govern i, per tant, no interfereixin en les lleis civils ni en la llibertat d'altres per elegir. A Occident, que som de tradició cristiana, n'estem plens, d'aquests casos -l'Opus Dei n'és un exemple-.

Trobo entre nosaltres una permissivitat excessiva vers l'islamisme polític -crec que és una posició de pura estètica progressista-. I veig intencionalitat informativa en el fet que, davant els esdeveniments que estan tenint lloc a Turquia, es vulgui posar l'accent en la situació econòmica. Quan hom visita Turquia té la sensació d'estar entre gent occidental, però amb unes arrels diferents. Sempre he defensat la integració de Turquia a la Unió Europea. Crec que tots hi guanyaríem. Ells rematarien l'occidentalització amb què sempre han somniat, i nosaltres ens beneficiaríem d'un país format per gent treballadora i formal. Els nacionalismes, els prejudicis i els proteccionismes europeus han fet que el procés d'integració s'eternitzi, tot afavorint l'aparició de cadells de dictador com el senyor Erdogan. Hem aconseguit que, per esgotament, a Turquia apareguin formacions polítiques islamistes disfressades de moderades que giren la mirada cap a Orient. És lògic que un país de vuitanta milions amb un creixement mitjà del 5% del PIB es cansi de fer sempre de frontissa i que, ja que no pot ser membre d'un club distingit, pretengui destacar internacionalment. I avui desitjar ser líder a la regió del Pròxim Orient passa per proclamar-se islamista sense embuts.

Un familiar acaba de viatjar per feina a Kayseri (Anatòlia Central, Turquia). A l'hotel (d'una coneguda cadena internacional) li han dit que no serveixen embotits de porc perquè aquella ciutat és molt conservadora. Tristíssim. La joventut turca comença a sentir-se temorosa i insegura -a les seves pancartes hi figura Atatürk-. Percep, ja massa pròxim, l'alè d'un islamisme polític que ha trobat excuses per interdir la publicitat d'alcohol i que tolera la pressió social que impedeix menjar porc on vols. La joventut turca sap que tot plegat pot derivar cap a la implantació d'una dictadura alcorànica, pitjor que la que tenien. Els governants europeus, però, resten presoners d'una opinió pública esgrogueïda per un fals progressisme amb aires de superioritat moral -típic del tarannà colonitzador-. Turquia té un problema que es cou de fa temps. I el tema requereix l'acció d'Europa, perquè no va de salaris mínims. No ens enganyem entre tots.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF