¿Televisió o final de curs d’institut?

Els dilluns, en un altre intent de combatre la telenovel·la turca d’Antena 3, la televisió pública espanyola estrenava un talent show poc reeixit. Es tracta de The dancer, un programa per on van desfilant ballarins dalt de l’escenari i el públic assistent al plató va preseleccionant els preferits. Després, un jurat format per tres membres tria tres finalistes que competiran en una final. El programa no marca les diferències en cap sentit, ni tan sols enganxa, per diferents motius:

1. El mirall com a porta de l’èxit. Els ballarins actuen en un escenari tancat per un gran mirall. Ells s’hi veuen reflectits i el públic els observa des de l’altra banda com si fos una gran pantalla de televisió. Si el 75% dels assistents al plató voten positivament l’actuació, s’obre el mirall i acaben el ball davant de la gent. Aquest joc de miralls i imatges projectades no suposa cap impacte visual per a l’audiència que s’ho mira des de casa. El joc de reflexos, miralls i pantalles connecta amb aquesta dualitat de realitat/ficció i la confusió d’interfícies a la qual ens ha abocat la pandèmia, però precisament per això no aporta cap emoció ni transcendència al programa.

2. El melodrama com a base narrativa. Cada ballarí o conjunt de ball explica la seva trajectòria com si fos una tragèdia. Hi ha algunes històries tan dramàtiques que són difícils d’encaixar en un format d’entreteniment. Gairebé tothom té un mort per explicar i és tan obvi que juguen amb la morbositat de les desgràcies que en alguns casos s’aprofiten del dolor de les persones, i això en una televisió pública és indecent.

3. L’exageració de les emocions. Els membres del jurat, els presentadors i el públic del plató sobreactuen a l’hora de mostrar com perceben les actuacions. Fingeixen una mena d’èxtasi que com a espectador sents que et prenen el pèl. La qualitat de les actuacions de ball està a anys llum de la fascinació i commoció que els provoquen els espectacles.

4. Problemes de so. La música a tot volum per acompanyar les actuacions devora part de l’espectacle de ball, fins al punt que una interpretació de claqué perd el sentit perquè no se sent el so de les sabates picant a terra. 

5. Exhibició de les bambolines de la televisió. The dancer ha volgut innovar mostrant a l’audiència fragments del programa que aparenten formar part de les interioritats i transicions que habitualment no s’ensenyen. Per exemple: fingeixen pauses per retocar el maquillatge, com si s’hagués anat a publicitat. Es teatralitza l’arribada dels ballarins a una falsa recepció per participar en el programa o s’ensenya el públic del plató conversant sobre l’actuació, amb uns diàlegs totalment falsejats.

Si a The dancer li elimines el component d’espectacle televisiu, el que passa en aquell escenari és digne d’un final de curs d’institut o d’un espectacle de fira o de festa major. És l’embolcall i l’engany emocional el que dona una percepció més sofisticada a un espectacle que, en essència, és d’allò més bàsic i rudimentari. Si t’ho fessin a la plaça del poble no hi pararies atenció ni deu minuts.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió