Tancar un llibre...de l'emoció

Palmade vegades tenc la immensa sort d’emocionar-me fins a límits insospitats davant les creacions d’altres. És molt gros el que em passa. La primera vegada que vaig sentir la Sarabande de Haendel em va pujar des de les cames una mena de sensació de plaer físic que em va arribar a la boca de l’estómac.Se’m varen afluixar els genolls i vaig haver de respirar fort perquè pensava que m’anava a desmaiar. Ho record perfectament. Devia tenir uns 15 anys i mirava Barry Lyndon, de Stanley Kubrick. La pel·lícula em va hipnotitzar i aquella música em va tocar totes les fibres del cor.

El mateix em va passar amb La leggenda del pianista sull’oceano, de Giuseppe Tornatore; Cesare deve morire, dels germans Taviani; Novecento, de Bernardo Bertolucci; i La grande Bellezza, de Paolo Sorrentino. En acabar de veure aquestes pel·lícules em vaig quedar paralitzada a la cadira, i pensava que el cap m’explotaria perquè allò que havia vist era massa per a qualsevol persona: massa fort, massa poètic, massa brutal –sí, casualment totes són italianes.

Mort d’Ase, d’Edvard Grieg; el concert per a violí de Txaikovski; l’Adagio de Samuel Barber; Palladio, de Karl Jenkins; Passacaglia, de Haendel... Només de pensar en aquestes obres em manca la respiració i, si les sent, he de tancar els ulls perquè el meu cervell s’elevi en una espiral mística.

També record perfectament la primera vegada que vaig llegir Guerra i Pau, de Lev Tolstoi –gràcies pel consell, professor Bujosa. Tenia 17 anys i l’havia comprat per fer més lleuger un viatge en bus de Sevilla a Cadis. El viatge no va ser més lleuger, em va canviar la vida, va ser una epifania. Aquella persona em parlava d’una manera que, no és que l’entengués, és que la sentia dins meu d’una manera instintiva.

Svetlana Aleksiévitx, Philip Roth, Natalia Ginzburg, Ingmar Bergman, David Sedaris... Amb ells he sentit tan intensament que he oblidat fins i tot on era amb un llibre seu a les mans. Entenc que es pensi que és una bogeria, però és el que em passa, com si fos un rampell.

És el que m’ha passat avui amb Ielena Kostiutxenko (El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut, La Segona Perifèria). Anava en tren quan l’he obert i, després d’unes poques pàgines, l’he hagut de tancar perquè l’emoció era massa gran. He mirat per la finestra, per on desfilaven arbres i diferents tonalitats de verd. Brutal.