Un 'talent show' de butxaca
Dijous a la nit, després del Polònia, es va estrenar A2veus, un format transmèdia que neix originàriament als canals digitals de la CCMA i que una setmana més tard es desenvolupa a TV3. Es tracta d’un talent show musical on un seguit de cantants amateurs passen un càsting per poder cantar a dues veus amb el seu artista preferit. Un cop escollits els dos finalistes, el cantant famós en triarà un i interpretaran junts una cançó en directe en un concert que s’emet en streaming. Ara bé, és precisament aquesta condició de transmèdia la que capgira una mica l’ordre dels esdeveniments. La setmana abans de l’estrena del concurs per TV3 s’emet el concert a través de la web de la cadena, el canal de YouTube i el perfil d’Instagram. El primer va ser el de la Beth Rodergas dalt d’un vaixell a Portlligat. Per tant, les persones que segueixen prèviament el concert als canals digitals ja saben qui és el cantant amateur guanyador quan el talent show s’emet la setmana següent. Potser aquesta és la part més estranya: la de carregar-se el misteri. De tota manera, l’audiència que no es connecta als canals digitals amb la finalitat de veure els concerts podrà seguir el talent show sense saber qui guanya fins al final. Dijous a TV3 vam veure el procés que acaba portant la Carlota a cantar amb la Beth.
El gran avantatge és la dimensió del format. Només dura mitja hora. I s’agraeix tenint en compte que aquest gènere televisiu acostuma a ser molt llarg, sobredimensionat i dilatat per pauses publicitàries, vídeos, resums, votacions i expulsions. Aquí, en canvi, la idea d’un talent show low cost, de butxaca, que s’allunyi de la grandiloqüència d’aquest tipus de formats comporta dues circumstàncies: acostar-se més a un mitjà públic donant-li una intenció més cultural i domèstica que d’espectacle i, a més, intentar innovar des de la més evident precarietat de recursos. El programa no té ni presentador i, tot sigui dit, no es troba a faltar.
A2Veus no té la solidesa d’un programa de prime time. Justeja en la posada en escena. El càsting inicial es desenvolupa en unes condicions força tronades i anant per feina. Televisivament és poc atractiu i fins i tot una mica sinistre.
És un concurs d’estar per casa resumit en trenta minuts, a quarts de dotze de la nit i llestos. I si algú en vol més, pot recuperar el concert als canals digitals.
Els concursants no són necessàriament fans de l’artista amb qui cantaran. N’hi ha algun que ni tan sols sap qui és i d’altres no en coneixen cap cançó. La idea de cantar amb el seu ídol és més un argument per vendre la il·lusió que no pas una realitat. La manera de salvar aquests obstacles a l’hora d’emetre el programa és allunyar-se de tots els codis televisius associats al talent show i convertir el format en una mena d’experiència humil i ben intencionada que posa en valor els artistes del país, i més en temps de crisi de les arts escèniques. Només sap greu per Al cotxe! de l’Eloi Vila, que li toca anar amunt i avall a hores intempestives.
