De quan sortíem

Aquesta setmana passada vaig anar a Palma. Devia fer un parell de mesos, que no hi anàvem. Amb els anys, la capital de l’antic regne de Mallorca ha esdevingut per a mi un ens llunyà i malavinent, tot i la mitja hora llarga que ara hi ha en cotxe. I malgrat, també, que tant amb tren com en bus els accessos per arribar-hi en transport públic han millorat molt. La visita a Palma, horabaixando, venia motivada per la inauguració d’Una parcel·la obscura, l’exposició que la pintora manacorina Catalina Julve inaugurava el passat 15 de desembre. Julve ha entrat en una etapa de maduresa personal i creativa que l’ha de col·locar, si no hi està ja, com un referent indispensable per comprendre l’evolució de la pintura a la Mallorca del segle XXI. He dit segle XXI, però és del XX, molt del XX, del que parla la mostra de Julve, que s’endinsa en la memòria i la desmemòria col·lectives entorn dels fets i, sobretot, de les conseqüències de la guerra civil espanyola. La pintura de Julve no pren partit, però convida l'espectador a fer-ho. Els quadres d'Una parcel·la obscura, tot i que parlen de guerra, transmeten pau, una pau trista, resignada, fins i tot desolada, però escarrufadorament serena. Anau-hi. Està oberta fins dia 25 de febrer.

Em va agradar revisitar el Centre de Cultura de Sa Nostra, on vaig assistir infinitud de vegades a conferències, cursos de formació, concerts de música clàssica, debats, exposicions i fins i tot, ho record com si fos ara, un concert de George Moustaki. En sortir de la mostra de Julve, ben davant el Centre de Cultura, el vespre palmesà em mostrava, tancades, les portes d’una casa que semblava tenir un cert caràcter, dins aquell màgic carrer de la Concepció, de trespol humit per la serena i il·luminat per la grogor teba dels fanals tremolosos dins la nit. De forma automàtica, s’acaramullaren records. I vaig pensar que aquelles portes, sí, eren les portes del que havia estat, tres dècades enrere (he dit tres? Déu meu!), Sa Font, un bar de copes que els qui compartesquin amb un servidor dècada de naixó i presència universitària recordaran tot d’una i vivament.

Sa Font va esdevenir l’espai on els estudiants de la Part Forana de Mallorca i els estimats menorquins ens trobàvem i ens coneixíem. Qui sap si va ser allà on nasqué el partforanisme amb què l’amic Antoni Trobat va batiar afectuosament una determinada manera de ser mallorquí i català de Mallorca. Podria ser. El cas és que la universitat i els bars dels universitaris esdevenien indrets on coneixíem persones que eren de bandes diferents de la nostra i on, de retop, coneixíem també aquells altres pobles, aquelles altres terres, aquells altres paisatges. Pareixia com si la gent que transitava per Sa Font (o per l’històric bar de l’edifici Ramon Llull) no tengués llinatge. Els qui coneixíem allà eren en Tal de Montuïri, na Qual de Pollença, en Tal de Ciutadella, na Qual de Sóller. Teníem, aleshores, una curiositat inestroncable per saber d’on era la gent i com eren els llocs on havien nascut. Avui que s’usa l’ensenyament descentralitzat i que cada poble té el seu institut, la descoberta de vida més enllà dels carrers que ens han vist créixer deu ser més tardana. Nosaltres, a l’institut, amb catorze anyets, ja ens meravellàvem amb els vilafranquers, els petrers i les calamilloreres. Avui deu ser tota una altra cosa. Es manté, aquella curiositat per saber com són els racons i pobles de Mallorca i de la seva gent?

El cas és que, de forma iniciàtica, aquella font rajava terra, país i identitat. Rajava també la impressió de tenir a l’abast la coneixença de mig Mallorca. No fa gaire dies, el doctor Nicolau Dols, amb la ironia i l’humor que el caracteritzen, es lamentava que quan sortia de Mallorca li demanassin si coneixia tal persona o tal altra, donant per fet que ell no havia de conèixer el milió llarg d’habitants que té l’illa. És evident. Però també ho és per a mi que l’entorn que es va forjar aquells anys a Palma ha acabat sent socialment rellevant i que qui es mou dins l’entorn de la catalanitat més nostrada està a només dues preguntes de ser identificat per qui sigui. M’explic: “Ah, ets de Campanet? Idò deus conèixer en Rafel Gelabert!”. La probabilitat que aquella persona campanetera, si pertany a l’entorn esmentat, conegui en Rafel és d’un noranta-cinc per cent, i crec que faig curt. A més gran escala, ocorre el mateix amb Mallorca, i no és tan eixelebrat que, poc o molt, “tots” ens coneixem. Tal vegada, i no vaig de verbes, la clau de volta de tot plegat seria escatir a qui ens referim quan parlam d’aquest “tots”.

Sa Font era el cap de cartell d’una forma de relació, de socialització i d’allò que sempre n’hem dit “sortir”. Darrere hi havia la Blanquejada (que també rebia el nom de Ca l’Ermità), amb mítiques gerres saboroses d’aigua de valència; S’Ombra, un soterrani on arribàvem a les hores més decadents; Ca n’Àngel, feu de menorquins, o l’Assai, per als qui no tenien por de la nit i trescaven “darreres oportunitats”.

No ens calien multituds, només tornar a trobar els qui ja coneixíem i conèixer els qui tornaríem a trobar. Avui pareix que aquella manera de sortir és una altra. Multituds, sovint relacionades amb neofestes i altres formes massives de ser enmig. I tanmateix, sempre ens quedarà l’esperança que a part o banda continuï brollant, inicàtica, la font del poble que s’indaga i es vol conèixer.