Somni d’una sesta d’estiu

Això és una visió romàntica i utòpica de Mallorca. Parteix d’una possibilitat remota: que els polítics posin uns imposts que facin més interessant sembrar tomàtigues que ampliar un hotel. És ficció...

L’any 2038, la meitat dels hotels havien quedat buits. Els diaris parlaven de desastre i la gent es demanava què faríem davant aquella dantesca situació. “Què farem ara?”

Amb els imposts recaptats dels hotels que encara funcionaven, el Govern havia acordat la cessió dels que havien quedat desocupats perquè la gent hi pogués viure gratuïtament. En realitat, ho feien perquè no sabien què n’havien de fer. Havien provat de vendre’ls entre ells, però tots ja en tenien.

Ajuntaves dues o tres habitacions i ja tenies ca teva, amb vistes a la mar i un telèfon devora el vàter. Alguns en destinaven una a la cuina menjador; a uns altres els bastava un estudi amb minibar. A baix hi havia el menjador públic, les sales de joc, la terrassa i la bugaderia. El bufet ja no tancava a les deu.

Les piscines continuaven obertes. Sobraven reserves d’aigua, encara que plovia poc. A les pistes de minigolf hi jugava la gent del barri i el night bar obria divendres per als locals. Després de trenta anys preparant vacances per als altres, havien descobert que seure una estona també els agradava. N’hi havia que encara es despertaven prest per reservar una gandula amb la tovallola. Els mals costums costaven de llevar.

Els hotels que continuaven oberts eren els que aportaven valor social o paisatgístic: cuidaven l’entorn, donaven bona feina i tenien alguna relació amb Mallorca més enllà de la connexió amb l’aeroport. Els turistes hi pagaven bé, menjaven bé i es podien fer una selfie sense haver de fer fugir altres turistes.

Alguns antics hotelers s’havien fet pagesos. Amb les ajudes de l’ecotaxa recuperaven terres i sembraven tomàtigues que venien als hotels a bon preu. Un havia intentat aplicar la tarifa dinàmica als carabassons. En va acabar regalant a la família, com tothom.

Plovia poc, però entre el reg ben pensat, les ajudes i uns preus dignes, el camp tornava a sortir a compte. Qui tenia garrovers ja no esperava que la finca fos edificable. Esperava setembre. 

Els pescadors venien la llampuga a 50 euros el quilo. Els turistes la trobaven excel·lent i els pescadors també trobaven excel·lents els turistes. La relació havia millorat molt d’ençà que no n’hi havia tants.

Els arquitectes també ens havíem passat al camp. Jo tenia sis gallines i un projecte de galliner que havia hagut de simplificar per suggeriment de les gallines.

Mallorca rebia manco gent, el camp tornava a tenir vida i els residents tenien ca seva. Els indicadors de creixement estaven preocupats. La gent dormia prou bé.

Jo vivia a la tercera planta de l’antic hotel Paradís. Havíem llevat les estrelles de la façana, però li havíem deixat el nom, ja que començava a prendre sentit.