Soledat desitjada

Moltes vegades, els mitjans de comunicació som mandrosos i ens sumam als temes que ja circulen, com si haguéssim de descobrir algun secret que ningú no sabia. La menopausa, els therian, l’ozempic... Tots anam a una, cercam testimonis impactants i elaboram teories amb l’ajuda d’experts. La soledat no desitjada és un d’aquests temes. És molt trist que una persona que desitja una mica de companyia i d’escalf humà no trobi la manera de sentir-se millor, i més quan es tracta d’algú molt gran, algú que pensa que passarà els seus darrers anys sense ningú al costat.

En el meu cas, és al contrari. Desig estar tota sola el màxim de temps possible, però és molt complicat trobar-lo. En general, allò que anomenam ‘gent’ em posa nerviosa, m’altera. Ni l’entenc ni m’entén. És com si jo visqués dins la mar i la ‘gent’ em volgués fer arribar un missatge des de fora de l’aigua. No sé què hi diuen. I també em passa que, quan intent explicar-me, sent que hi ha un punt en què la comunicació s’altera. El que volia dir no és el que s’ha entès. Llavors pens que, en el fons, contar coses d’una mateixa als altres és una pèrdua de temps, un luxe que no em puc permetre.

Ho podríem anomenar ‘molèstia’. Les altres persones em molesten només amb la seva presència física. Les olors, els renous, el contacte... No m’agraden. El pitjor de tot és que alguna ‘gent’ em considera sociable. És una llàstima que no m’hagi dedicat a la interpretació, perquè sé interpretar un paper amb solvència.

La banalitat i la superficialitat em bloquegen la capacitat d’escoltar, i de vegades tenc la sensació que m’envolten allà on vaig. És com si fossin l’aire que respir.

No consider la ‘gent’ menys o més que jo. Només és que per encaixar en el món de la ‘gent’ has de ser triangular, i jo som quadrada, per posar-ne un exemple.

Desitjar la soledat no vol dir de cap manera que no s’estimi. Estim molt des de la incomprensió. De fet, una de les meves habilitats de supervivència és no demanar explicacions a les altres persones. Puc escoltar sense entendre gaire bé el que em diuen, sense compartir un sentiment, sense saber cap on vol arribar el meu interlocutor amb els seus arguments. I puc quedar tranquil·la amb aquests misteris. No deman ni per què ni per què no. No és que em sigui igual. És que és així i ho accept. Supòs que és qüestió d’entendre que les persones tenim un vessant no comunicable.