Les sirenes

Potser la metàfora més bona per entendre el que ens passa l’ha posat per escrit Chris Hayes, el periodista nord-americà, l’assaig del qual, El cant de les sirenes, acaba de sortir traduït al castellà. És una obra seriosa, divulgativa i alhora molt crítica amb l’actual societat del capitalisme de l’atenció, quan vivim immersos en un mar de soroll continuat i hem après a no fer cas més que allò que fa més renou —que sobresurt enmig del batibull continu—, o al cant de les sirenes. 

Però Ulisses s’encadenava al pal del vaixell per no sucumbir, s’imposava límits per no caure en allò que el pogués distreure de la vida que volia portar, cosa que ens veiem impossibilitats de fer, sempre pendents de les pantalles. Per bé que en principi no són ‘les pantalles’, el problema, sinó les aplicacions dissenyades per captar i mantenir la nostra atenció esclavitzada i després fer negoci amb ‘els nostres ulls’, revenent la nostra atenció als anunciants que insereixen publicitat enmig dels continguts que l’algoritme ha descobert que ens fascinen. És així com passem les hores, temps d’atenció que podríem dedicar a afers que realment siguin útils, o que ens donin algunes quotes de felicitat. Si la mitjana a l’estat espanyol és de tres hores i mitja per persona i dia d’ús del telèfon mòbil, quantes coses podríem fer per recuperar aquest temps en les nostres vides? Quants idiomes podríem aprendre? Quants instruments podríem dominar? Quant d’amor podríem donar als altres en lloc de mirar vídeos estranys o participar en polèmiques inútils? 

¿I com podria millorar la cultura de tots si, en lloc de mirar una pantalla, es llegissin llibres; per tant, la gent consumís més literatura, cosa que revertiria també en el mercat editorial? El progrés de la humanitat es basava en la idea que arribaria un dia en què, més enllà del temps de treball i del descans nocturn, tindríem temps per dedicar-nos als nostres vertaders interessos, a la nostra llibertat interior. Però ara que per fi podríem disposar d’unes hores d’oci: per què les hem regalat inútilment? 

Fixem-nos-hi, els ‘amos’ d’aquest temps perdut són els homes més rics del món, els propietaris d’X, Facebook, Instagram, Amazon, etc. El capitalisme en xarxa s’ha construït sobre el temps que havíem d’emancipar, igual que el capitalisme industrial ho va fer sobre el temps que havíem d’anar a les fàbriques i als centres de producció en massa. Ara ens veiem fins i tot incapaços de llegir un text curt, com aquest article, i no en parlem d’una novel·la sencera, i molt menys si és llarga i potser una mica exigent. L’única manera, ara, de llegir certes coses és ‘lligar-se’ al pal del vaixell, és a dir, desconnectar el telèfon, fins i tot apagar el mòdem per no tenir temptacions de connectar-s’hi i mirar la pantalla cada quinze minuts. Que estiguem d’aquesta manera, tan interferits, hauria de preocupar-nos, perquè aquesta sí que és, literalment, l’alienació que pretenia denunciar el marxisme. La teva vida ja no és teva si fins i tot el temps de la teva llibertat el tens blocat.