Si aquell dia hagués plogut
Les novel·les guanyadores del premi Goncourt solen ser una garantia de qualitat (una cosa similar passa amb l’Strega italià). I, un cop més, el Goncourt no decep: l’any passat va premiar la novel·la Vivre vite, de Brigitte Giraud, nascuda a Algèria i resident de fa molts anys a Lió. L’ha traduïda Imma Falcó i el títol en català és Viure ràpid.
Comencem per dir que Viure ràpid és una novel·la de dol, però, segurament, està escrita amb el plantejament més original que recordo en una obra que té la pèrdua d’un ésser estimat com a eix absolut.
Brigitte Giraud va perdre el marit fa vint anys en un accident de moto, quan el fill d’ambdós era petit. L’escriptora ha tardat, doncs, dues dècades a escriure sobre el fet que va marcar la seva vida. Aquest fet fa que la tragèdia s’hi expliqui amb tota la cruesa però sense dramatisme, amb un cert distanciament. I això no vol dir, en absolut, que no ens fem el càrrec del dolor que l’autora ha arrossegat tots aquests anys.
L’originalitat rau en el plantejament d’inici, en la mateixa arrencada de la novel·la, on Brigitte Giraud fa el que probablement fan tots els que han perdut una persona estimada en un accident. Es pregunta què hauria pogut fer per evitar-ho, quins fets petits o grans van portar a la tragèdia, què hauria passat si algun dels elements que hi van conduir hagués estat diferent.
I a partir d’aquí, l’autora esmicola i analitza fil per randa tots els condicionals que podien haver evitat l’accident: si aquell dia hagués plogut, si el meu germà no hagués guardat la moto a casa nostra, si jo li hagués trucat la nit abans...
L’escriptora de dol va desgranant els fets que, com en l’efecte papallona, es van anar encadenant fins a permetre que passés l’accident. Això és el que han fet o estan fent centenars de milers de persones arreu del món, tant és que l’accident que els ha trencat la vida sigui de moto, o fent submarinisme o en caure daltabaix d’un balcó.
Sempre pensem que hauríem pogut evitar-ho. Fins i tot és així quan les morts són per malaltia, tot i que en menor mesura. Els psicòlegs, habitualment, recomanen no obsessionar-se en aquest exercici inútil de repassar els fets. Però, llegint Viure ràpid, tinc la sensació que a Brigitte Giraud li pot haver estat una gran teràpia no resistir-se a aquesta pràctica, escriure-ho i compartir-ho amb els lectors.
Viure ràpid es llegeix a bon ritme, com si l’autora volgués encomanar-nos la velocitat que va provocar la mort del seu marit. També per emfasitzar la manera de viure pròpia del nostre temps: amb presses, amb precipitació, amb ganes de cremar etapes massa ràpid. La novel·la és un compte enrere que no et deixa respirar.
I, com no podia ser d’altra manera, la dissecció del dol ens fa conèixer la història d’amor dels dos protagonistes. Com una moneda de dues cares, passem de l’amor al dolor i a la inversa.
Viure ràpid és una novel·la plena de mort que, tanmateix, acaba essent un cant a la vida que ens convida a retenir els bons moments, la felicitat, el temps, recordant-nos que tot això es pot acabar sense més ni més, un dia qualsevol.
És una narració íntima però sòbria, tristíssima però tenyida d’un humor subtil. I el protagonista masculí, Claude, que sabem que és mort des de les primeres pàgines, acaba agafant vida en l’escriptura de la seva dona. Perquè ja ho diu Brigitte Giraud : “Estabornida de pena, sí; viuda, no”.
