Sant Antoni: festa i contrapoder

L’arribada dels Reis d’Orient a Manacor aquest 2024 ha estat més accidentada i transcendent que altres anys. No hi havia cap paradigma que no preveiés un bon ruixat per a l’hora de la colcada reial. L’organització decidí no arriscar-se i el dematí, mentre plovia, decidí suspendre l’acte. El migdia sortí un sol preciós enmig d’un cel netíssim. I el vespre, ni gota d’aigua. La decisió de l’equip de govern manacorí, segurament precipitada, va ser objecte de crítiques, insults i befes a les xarxes. Molts dels comentaris se centraven en “la il·lusió estroncada dels infants”. D’altres, normalment escrits en espanyol, destil·laven una ràbia covada: “Vamos a ver si suspenden Sant Antoni también”. Era una ràbia nova, poc vehiculada fins ara. Tant la dels Reis com la de Sant Antoni són totes dues celebracions d’arrel catòlica. La primera està molt consolidada a Baviera i a les penínsules itàlica i ibèrica. La segona, en canvi, és una festivitat de vinculacions pancatalanes molt evidents que, a més, està profundament marcada per l’aspecte lingüístic, atès que un dels components de la qual no es pot dissociar és la cançó, cantada, per paga, en la llengua pròpia de Mallorca. Alguns ho veim com un element de convidada a participar activament a la festa i a fer-ho en la llengua d’aquí. D’altres, en canvi, ho perceben com una nosa per a una falsa convivència que és només un eufemisme de la colonització espanyola que pretenen practicar.

L’entrada en el segle XXI va significar per a Sant Antoni a Manacor l’arribada a l’anhelada massificació juvenil. Una vegada que els manacorins poguérem inflar la gorja com a calàpets bravejant de festa i identitat, haguérem d’entrar, gairebé a la força, en el difícil món de la gestió festiva i, sobretot, en el del control del joc de poders que envolta qualsevol casta de celebració que tengui entretengut el populatxo.

I no ha estat fàcil, ni una cosa ni l’altra. Els anys són cavalls que galopen i aquella festa heretada gairebé del segle XIX s’havia d’adaptar a les vicissituds identitàries, tecnològiques, demogràfiques i socials del XXI. Déu-n’hi-do, la feina que ha duit. S’han hagut de prendre riscs importants. Ens ensenyaren, els qui en sabien, que calia respectar els protocols perquè una festa tradicional servàs les essències que l’havien duita a la supervivència a través dels anys i dels segles. Més tard, sabérem, els qui n’apreníem, que molt sovint els guardians de la tradició són els mateixos que manegen els fils del poder. I aprenguérem, els qui ja en sabíem, que una tradició, pel fet de ser-ho, no acumula en la seva essència els valors d’una societat canviant i mal·leable.

Enguany, passats els foscs seixanta i setanta, passats també els tímids vuitanta, acabats els renaixents noranta, i travessat l’esplendorós segle XXI, tots caracteritzats per l’estancament i l’immobilisme, ha arribat l’inici de la revolta definitiva. Enguany a Magdalena Pérez ja li han cosit un vestit a mida perquè balli el dissabte de Sant Antoni, i també el dia de la festa. Titular en els dos partits. L’alineació de Magdalena Pérez és notícia per dos motius. El primer, perquè és la primera dona que balla amb la colla oficial de dimonis de la festa de Sant Antoni a Manacor. El segon, perquè no és Juan ni Bauçà, perquè no és Aleixa ni Pastureta, perquè no és filla, ni neboda, ni neta de ningú que hagi tutelat la festa fins ara. Magdalena Pérez no és una santantoniera d’arrel, sinó de vena, perquè d’ençà que era un infant li han glatit les cançons dins la sang i perquè és vermella i revoltosa la passió amb què ha viscut la festa tota la seva vida.

L’aigua del nou temps, irrefrenable, segueix la via oberta per Magdalena Pérez. Toni Lluís Reyes i Toni Bassa hauran ballat com a dimoni gros en acabar les festes. Joan Toni Sunyer, com a dimoni petit. Bernat Aguiló haurà estat Sant Antoni. Només Toni Juan, Aleix, haurà conservat el braçalet de capità com ho va fer José Ramón Alexanco després del motí de l’Hesperia els llunyans anys vuitanta a Can Barça.

Pareixia impossible, però ha passat. El temps i la modernitat, inexorables, han fet ballar una dona i han fet ballar amb la colla de dimonis santantoniers de vena sense herències sanguínies. Només és una primera passa cap a la democratització de la festa. No debades, cal recordar que qui ha decidit qui ballava i qui no, a la fi, han estat els mateixos que ho decidien fins ara.

Mentrestant, la reivindicació ha servit per generar i cohesionar un moviment popular i alternatiu cada vegada més massiu i organitzat. Ni el Patronat, ni el Baciner, ni l’Església, ni l’Ajuntament són els amos de la festa. En són només el poder. La festa, en tota la seva essència, i en una mostra de fortalesa autocentrada i allunyada de cotilles antigues i ràncies, és a les mans del poble, que la farà servir sempre, a la carnavalesca manera, si tant es vol, precisament per deslliurar-se dels fermalls arcaïtzants, retrògrads i reaccionaris que tan sovint duen apariades segons quines tradicions.