El risc del ressentiment
Quatre anys llargs després de l’1-O i molta repressió pel mig, estic convençut que el més gran obstacle per a la independència podria no ser tant la divisió partidista com el clima de ressentiment que es va covant al seu interior, dins i fora de les organitzacions polítiques. Que l’independentisme sigui plural en tàctiques, estratègies i projectes de país sempre he pensat que era un avantatge, en la mesura que el feia més democràtic. Però ara mateix el problema més greu podria ser el del tipus de relacions que s’hi van congriant i que el podrien acabar corcant fins a fer-lo extremadament fràgil.
La noció de ressentiment té un llarguíssim recorregut filosòfic, polític i històric que aquí gairebé no puc ni apuntar. De Nietzsche a Scheler i fins a Girard -per dir només alguns grans noms- l’han estudiat a fons i en sentits diversos. El ressentiment com a moral de l’esclau, el ressentiment i la victimització, el ressentiment com a revenja imaginària, el ressentiment com a creació d’un enemic per protegir-se a si mateix del sentiment de culpa... Ferran Sáez s’hi referia a “La gestió del ressentiment” (1 de setembre de 2020) en aquestes mateixes pàgines, recordant que el nazisme també havia nascut de l’hàbil gestió del ressentiment.
Aquí, però, em limitaré a entendre el ressentiment com l’emoció resultat de la necessitat de trobar culpables a la frustració, en aquest cas provocada pel fracàs polític immediatament posterior a la gran victòria democràtica de l’1-O de 2017. Més concretament, parlo del sentiment de frustració i hostilitat que neix de la impotència per superar la derrota. I tot i que el ressentiment pot ser la base d’un esperit de revolta, alhora és una emoció destructiva.
En altres escrits, i més extensament, he suggerit que el clic independentista va ser el resultat d’una inesperada reacció constructiva a la humiliació soferta en el fracàs dels objectius de la reforma de l’Estatut de 2006. També llavors s’havia apuntat el risc d’una frustració col·lectiva, però el cas és que en lloc de rebolcar-nos en el fang de la derrota estatutària, s’hi va “plantar cara” com demanava Joan Solà, i es va girar full en positiu convidant a fer un país més radicalment democràtic, pròsper i just. Amb molt poc marge per al ressentiment. I això sí que va sumar molts nous independentistes. Ara, però, hi ha qui atribueix tota la culpa de la derrota al mateix independentisme, i en lloc d’una voluntat d’alliberament, s’estén com una taca d’oli el rancor entre els mateixos independentistes. Les xarxes hi fan molt, sí, però, no cal ni dir-ho, amb l’ajut calculat dels veritables enemics del país. I el ressentiment es va fent gran, en la mesura que -per expressar-ho com en Jordi Cuixart- l’independentisme no sap convertir el poder del carrer en força.
Marc Ferro a Le ressentiment dans l’histoire (2007) observa que el ressentiment ha estat la matriu de les ideologies contestatàries, tant de dretes com d’esquerres. Ara bé, les frustracions que neixen de les promeses incomplertes, les desil·lusions o les ferides infligides, diu Ferro, provoquen una ira impotent que, si bé els dona consistència, fa que el ressentiment sigui eixorc de resultats. A més, assenyala que la història mostra que sovint es produeix una “reciprocitat de ressentiments”, situació que també podria il·lustrar el conflicte entre Catalunya i Espanya, i la crònica incapacitat per resoldre’l.
La meva opinió és que és urgent evitar el creixement de l’espiral interna del ressentiment. Cal sortir del victimisme que torna a ensenyar les orelles, com ja ho havia fet tants anys per justificar la impotència autonomista. Cal deixar de fer-se mala sang buscant culpables i tornar a imaginar futurs. Marc Ferro no és optimista i creu que en l’actualitat les desil·lusions han rellevat les grans esperances, i que això augura la multiplicació futura de focus de ressentiment a tot el món. No sé si serà així en l’àmbit global, però és d’això que cal fugir ara i aquí per tornar a la lluita per les grans esperances.
