29/03/2021

Del revés

He decidit que potser sí que ens deixem estar de tantes emocions. Tot és massa emocional, tot està massa a flor de pell, hem de tornar al “principi de realitat” i centrar-nos més en les veritats objectives que són les que no ens fallen mai (però mai). Estic disposat a considerar que potser hem estat massa sentimentals i que hem construït massa relats, quan el que necessitem són camins i canals i ports ben sòlids i estructurats. Com ja s’ha demostrat, les emocions són manipulables i d’aquí sorgeixen el populisme o el trumpisme o fins i tot el feixisme, així que millor fora o, més ben dit, rebaixem-les i a veure quina dosi de vacuna ens hi apliquem per aconseguir la immunitat de grup. Evidentment no es tracta d’eliminar-les, perquè tots tenim sentiments, no fotem, però sí que podríem mirar de fer-ne una selecció per així no anar pel món a mercè dels vents del cor. Doncs a veure, va. Per on comencem?

Cargando
No hay anuncios

Pel que jo sé, la por és una emoció. Un “torbament de l’ànim”, diu el diccionari: exacte. Em pregunto com és que quan parlem de no ser tan emocionals mai se’ns proposa eliminar o rebaixar l’emoció de la por. Aquesta no, aquesta no s’esmenta mai, quan és una de les clàssiques emocions en tantes novel·les i pel·lícules i que ben manipulada fins i tot ha permès aflorar a moviments com el nazisme. La por, no els sembla? Jo vull començar a rebaixar aquesta emoció concreta, i no sé per què abans hauríem de rebaixar-ne d’altres com l’alegria, l’amor, l’esperança, l’eufòria. Que ja sé que es poden tenir excessos d’eufòria, eh? Ja ho sé, de fet conec prou bé el meu particular inside out des de fa molts anys: però i si comencem per la por? Qui decideix l’ordre i, sobretot, què hauria passat si haguéssim rebaixat abans la por que l’eufòria? Hauria pogut ser un èxit? No ho sabrem mai, em temo, com Truman no hauria sabut mai que vivia en un plató de televisió si no hagués enviat, ni que fos per un dia, la por a fer punyetes. És només una idea, senyors, senyores: no siguin tan emocionals. No siguin tan porucs. És més: no permetin que els injectin cada dia més dosis de por per la vena, que pot provocar trombosi.

Per on anàvem? Això, que siguem menys emocionals: bé, acte seguit podríem rebaixar de forma important els nostres nivells de tristesa. Ja fa força temps que ens han fet tornar al món en blanc i negre i a un dol permanent que ens acaba fent repetir que tot és un desastre, que tot és impossible, que ens toca una llarga travessia del desert (ja sigui sota el jou d’una democràcia “plena” o sota el jou de “noves normalitats” amb la pandèmia com a pretext). Bé, amb una moderada transfusió de toxines de la por potser ens adonarem que el món no era en blanc i negre, sinó que ens el filmaven així, i que massa sovint ens hem deixat enredar pels maltractadors del pati. Un dia la víctima de bullying deixa d’escoltar les humiliacions del màfies i amb un simple gest, petit, no res, una simple mirada o una paraula, el treu del centre de la seva vida. La por no és ben bé que paralitzi, sinó que fa girar al voltant del sol equivocat, i cal adonar-se’n per sortir a temps d’aquella òrbita. No és cosa de màgia, ni de somniar truites: no és que els mags tinguin poders, és que (de cop, només amb un gest) marquen les normes.

Cargando
No hay anuncios

A veure, quin altre excés d’emocionalitat tenim? Ah, sí. Esclar: la ràbia. De les poques emocions bàsiques que tenim només una, l’alegria, és sempre la que pensem en dosificar. Doncs no, n’hi ha una tercera abans: la ira, la còlera, la “violenta irritació contra algú o alguna cosa”. Seria una mena d’antítesi de la por, perquè convida a l’acció i no a l’evasió, però convindran amb mi que fa massa anys que gastem una mala llet prou continuada i indigesta. Podríem provar de rebaixar aquest costum de ficar-nos els dits als ulls i de fer-nos ensopegar els uns als altres, de buscar culpables, de buscar venjança, de declarar tothom oficialment inútil o incompetent, de fer la rebequeria perquè no hem aconseguit el gelat que ens havien promès. Volen rebaixar emocions? Rebaixin la ràbia, sobretot aquells que encara pretenen que rebaixem les expectatives.

Bé, aquesta seria la proposta, però convé que abans els faci un advertiment mèdic: no és bo reprimir les emocions. Ni tan sols el plor, o l’enuig, o la por són objectivament dolentes (sense sobredosis). Però si pretenen que comencem per l’alegria, o per l’optimisme, o per la passió, com en vulguin dir, en mi només faran aflorar una emoció que tampoc no penso reprimir: el fàstic.

Cargando
No hay anuncios

Jordi Cabré és periodista i escriptor.