El retorn de Polònia
Victòria. L’Europa intolerant és avui una mica més feble. Polònia haurà d’obrir ara negociacions per formar govern en un escenari postelectoral que ens és familiar. La dreta extrema ha guanyat els comicis però sense majoria suficient per poder governar, i l’oposició –aliada en una coalició multicolor, liderada per la Plataforma Cívica de Donald Tusk, però que agrupa des del centredreta fins als liberals de la Tercera Via i la socialdemocràcia de Nova Esquerra– espera amb ganes la seva oportunitat per decretar “el final d’una mala època”, com ho resumia Tusk diumenge.
El gir polític s’ha confirmat. La formació d’un nou govern, però, encara trigarà.
Tot i això, l’aire de canvi a Varsòvia pot tenir una traducció ràpida: desencallar les reformes judicials que tant reclamen des de Brussel·les desbloquejaria els fons europeus que tenen congelats des de la Comissió Europea; també hi pot haver una demostració explícita del retorn a les bones relacions bilaterals amb Berlín, que ja va recosir Tusk durant la seva anterior etapa com a primer ministre.
Desafiament. L’accelerat “procés de deseuropeïtzació” de Polònia –com ho va qualificar fa anys l’analista Piotr Buras– ha quedat interromput. L'OSCE havia advertit reiteradament que els últims comicis totalment justos celebrats a Polònia havien estat les eleccions parlamentàries de l’octubre del 2015. Des d’aleshores, el PiS havia desplegat una contrarevolució cultural i política ultraconservadora que va transformar el país desdibuixant les línies divisòries entre partit, estat i Església –com recull un informe recent de la German Marshall Fund– i erosionant l’estat de dret a tota brida. El govern polonès va arrasar els drets de les dones aprovant una de les lleis sobre l'avortament més restrictives d'Europa i negant la violència de gènere. Va desafiar la independència judicial i la dels mitjans de comunicació, i va desforestar una reserva natural protegida, patrimoni de la Unesco, en contra de les lleis comunitàries de conservació mediambiental.
Alhora, però, el poder abusiu del PiS va començar a topar reiteradament amb la mobilització als carrers. A la massiva manifestació de l’1 d’octubre, Tusk hi va fer una crida a consolidar una tercera onada de Solidaritat –en referència al primer i únic sindicat lliure del bloc comunista, autoritzat l'any 1980 després d'una enorme pressió de la ciutadania– per restaurar la malmesa democràcia polonesa. La històrica participació electoral d’aquest diumenge –sobretot l’altíssim vot de les dones– n’ha estat la resposta.
Les dues Polònies, però, continuen sent una realitat. Els resultats electorals demostren el frec a frec entre un país aferrat a la seva identitat nacional i a la força del catolicisme, orgullós d’un conservadorisme social, i l’altra Polònia, la liberal, proeuropea i business friendly que representa Tusk.
Desig. La primavera del 2014, després d’una aclaparadora reelecció del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, l’extrema dreta polonesa va sortir a celebrar la victòria del líder de Fidesz pels carrers de la capital amb crits d’“Avui a Budapest, demà a Varsòvia”. Ara s’ha girat la truita. "Avui a Varsòvia, demà a Budapest?", deuen pensar des de l’oposició hongaresa, que, ni amb una àmplia coalició de punta a punta de l’arc parlamentari, no va aconseguir arrabassar el poder a Orbán l’any passat.
A Brussel·les ja celebren el retorn del fins fa poc president del Consell de la Unió Europea. Però, sobretot, s’aferren al desig que aquest revés electoral per al nacionalpopulisme que representa el PiS, el partit de Jarosław Kaczyński, sigui l’inici d’un nou retorn al centre, no només en l’agenda política polonesa sinó també en la del Partit Popular Europeu, on Tusk es convertirà en l’únic primer ministre d’un gran país de la UE governat, en aquests moments, per la democràcia cristiana.
