El retorn de la mòmia
Imaginem que el cos del nostre Ramon Llull estigués en un museu del Caire. I no perquè el beat hagués mort allà, sinó perquè algun explorador d’origen egipci del temps de l’Arxiduc, per exemple, se l’hagués endut cap al nord d’Àfrica, apropiant-se d’un cos, d’una història, d’una llegenda, fins i tot, per al gaudi i 'la cultura' del seu país.
Com a bons europeus fills del colonialisme ens costa fer l’exercici de posar-nos en la pell dels pobles que han patit, encara més que nosaltres, el pes de l’ocupació i de l’espoli. Anar a un museu europeu és encara enfrontar-se a una història d’apropiacions indegudes. Hi ha una petita història que corre per les xarxes socials, la d’un plegat de jovenots anglesos que simulen, gràcies a un joc de perspectives fotogràfiques, que s'entaforen la torre de Pisa a la motxilla. La cosa, que s’ha fet molts cops, no tindria més suc si no fos que els joves van citar en el tuit el Museu Britànic, dient a la institució que portaven la torre cap a Londres, la qual a partir d’ara s’incorporaria al catàleg. La resposta d’aquest museu va ser reticent: va blocar la comunicació amb els joves bandarres. Aquest mateix museu, tan susceptible, ha decidit que a partir d’ara no anomenarà les mòmies –que continuarà exhibint–, amb aquesta paraula sinó que en dirà 'persones momificades', cosa que ha mogut a la hilaritat els més desvagats de les xarxes socials.
Des de la cultura de la correcció política a tot vent –el wokisme, en diuen–, se’ns vol fer veure que dir-ne 'mòmies' és despersonalitzar-les: equival a negar el seu passat com a éssers humans. Una mòmia és un objecte, és cert, però va ser una persona fa 6.000 anys, algú amb una història, uns sentiments, etc. No sé si ho teníem tan oblidat… Ara són als museus, per al gaudi i la cultura de qui vulgui apropar-s’hi, que corre el risc de frivolitzar el que és fruit d’un espoli esgarrifós.
Sempre hi ha hagut, però, una sensació de culpabilitat: ens basta llegir els relats de Conan Doyle de Sherlock Holmes per veure fins a quin punt el passat colonial anglès a l’Índia a o l’Àfrica està a l’arrel dels molts misteris amb resultat sangonós. Des de llavors que ‘la mòmia’ equival al monstre: l’ésser que cobra vida i vol matar els seus destorbadors. De fet, així va ser després del descobriment de la tomba de Tutankamon, l’any 1922, quan després d’emportar-se-la van començar a morir els expedicionaris i els seus ajudants, encara no sabem ben bé per què. Tanmateix, de la possibilitat de retornar les ‘persones momificades’ cap als seus països d’origen no en diuen res, com si amb el canvi de nom ja es fes justícia… La cultura woke ja ho té, això, es conforma amb jugar amb les paraules, inventar-ne de noves per referir-se a col·lectius vulnerables, o jugar amb els plurals per donar una certa idea d’inclusió —que exclou els que no parlen igual. Sembla que parlant d’una altra manera ja està tot arreglat: és la manera fàcil de fer un activisme que només demana retòrica.
