Rendisme, malestar i frontera política

A principis de l’any 2011, vaig trobar un dia una nota, sota la porta del despatx, sobre un acte anomenat ‘L’estat de malestar’. S’havia afegit, a mà, un “És això!”. Venia d’un alumne, frustrat feia temps per la falta de canals d’expressió política –i intel·lectual– de la seva generació. Poc temps després, aquest mateix jove va llençar el hashtag #acampapalma, i en un no-res la plaça d’Espanya es va convertir en la plaça d’Islàndia, a l’estela del 15-M. 

Quinze anys després, amb les noves ocupacions de places, han canviat moltes coses, altres menys i, entre les unes i les altres, la vida política s’ha polaritzat d’una forma molt particular: s’ha bipolaritzat. 

Entre les coses que han canviat, hi ha la generació. Els zetes han substituït els mil·lennistes com a protagonistes de la nova mobilització. També ha canviat el context econòmic, d’una crisi profunda i de dramàtiques retallades socials, a unes xifres macroeconòmiques envejades a tot el món. I també hi ha diferències en el marc polític: aquell cicle es va desencadenar per una crisi de legitimació política que va posar en la diana el bipartidisme (‘No ens representen’, ‘El PSOE, el PP, la mateixa merda és’), i el sistema de partits es va sacsejar amb l’arribada de noves sigles i líders, i la desaparició o transmutació de molts partits.

Entre allò que no ha canviat hi ha la crisi social, inclosa la d’accés a l’habitatge, que ja era una demanda central entre els indignats, i a qui se li imputa?: a l’agenda neoliberal i al sistema de partits. Encara que es tracta de fenòmens globals, s’expressen, com fa 15 anys, com una impugnació del pacte social de la Transició, del Règim del 78, d’una ‘democràcia de propietaris’ que exclou de l’estat de benestar el dret a l’habitatge i xapa l’estructura social, deixant pel camí almenys un terç de la ciutadania. I això té lloc en temps de vaques grosses, perquè, es digui el que es digui, el creixement per si sol no promou més prosperitat per a la majoria i menys encara més justícia. Tampoc ha canviat la crisi de representació, l’orfandat política de la joventut i de tanta gent, que s’ha organitzat sense que els radars d’analistes, mitjans de comunicació i, per descomptat, de partits polítics, hagin detectat el que es movia davant els seus ulls. 

El clima d’excitació que ha desencadenat, tant a dreta com a esquerra, la darrera audàcia de Sánchez, en convocar eleccions com un plebiscit sobre habitatge, dona una volta més de pern a la bipolaritat de les emocions polítiques dels darrers anys: alts i baixos sobtats en l’estat d’ànim, de prendre els cels a la depressió, a la claudicació d’uns i la certesa de passeig militar en d’altres, i ara, a l’eufòria i la histèria respectivament. Igual que amb els trastorns bipolars, la psicosi, la desconnexió de la realitat, ha estat un dels trets dominants a la política dels darrers anys, a un costat i a l’altre. Bona part de la culpa la té una sèrie d’influències teòriques, filosòfiques, utilitzades explícitament per l’esquerra, després copiades per la dreta, segons les quals el discurs és la realitat, i és suficient d’enunciar una nova frontera política perquè les majories es recomponguin. Podem ho va traduir en la fórmula de la casta contra la gent, i durant un temps va funcionar; la dreta ho ha adaptat en un ‘Perro Sánchez’ contra Espanya, i li ha funcionat molt bé. Així, allò social és un joc d’identitats en oposició on guanya qui és capaç d’establir al seu favor la línia divisòria, a través del relat, del marc, entre l’enemic a derrotar i el nosaltres oprimit.

Ara, es ressituaran els pols al voltant de la política de l’habitatge i es desplaçarà la majoria social, i electoral, a l’esquerra? Difícilment ho farà just per l’art de la màgia del canvi de relat, ara centrat en l’habitatge. La realitat no s’esgota en el discurs, i el que vivim és una conseqüència necessària del fracàs en resoldre els problemes estructurals que ja assenyalaven els indignats. No han fet més que agreujar-se, governi qui governi, tancat ja sense èxit el cicle polític que va esperonar el 15-M. Són moltes, i profundes, les causes de la situació actual. I una d’elles és la falta d’un projecte alternatiu que atengui el que està més enllà, o per sota, del marc discursiu: les tendències a llarg termini, el fil de l’estat de malestar que porta dels indignats a les inquilines, als quals ni dreta ni esquerra han atès, uns per principis, uns altres per conformisme, i sí, també en complicitat amb el rendisme.