El purgatori –la vida

Quan se’m va plantejar per primer cop l’oportunitat d’escriure en un diari (el primer que em va acollir va ser El 7manari de les comarques centrals de Catalunya, ja fa més d’una dècada), volia escriure uns articles que m’afigurava que llegirien lectors madurs, asseguts en un cafè o en un banc de plaça o a la seva butaca més o menys glamurosa, però sempre còmoda, o a la biblioteca; lectors joves que també voltarien per la biblioteca que dic, o que llegirien el diari al bar entre un quinto i un altre o que el fullejarien a l’institut, a la sala d’espera del metge o, si estaven de sort, a la taula de la cuina de casa en haver acabat de llegir-lo els seus pares; i, encara més, volia que fossin articles que, per algun motiu del qual ni jo mateixa no seria conscient del tot, cridarien l’atenció de les persones no lectores, des dels peus d’una escala acabada de fregar o des de l’embolcall improvisat d’una llonganissa, per exemple perquè els ulls se’ls quedarien clavats en una paraula que no s’haurien imaginat mai de veure escrita (de llegir). Volia que fessin llegiguera –no tant que fessin venir ganes d’acabar-los de llegir estrictament, sinó més aviat ganes de llegir en general. I continuo volent-ho.

Perquè, si el Paradís és aquell lloc ideal on hauríem d’anar a parar algun dia i que hauria d’estar atapeït en el bon sentit de bons llibres i de bons lectors que se’ls podran llegir en butaques, ara sí, glamuroses a més de còmodes, i pair-los i dur-los eternament a sobre i a dintre com qui no vol, com una cicatriu o un cabell de l’amant; i si l’Infern és un processador infinit i subterrani d’uns i zeros, una pantalla hipergegant de milers de milions de píxels i un món superpoblat d’intel·ligències artificials que ens tenen esclavitzats i es riuen de nosaltres mentre uns peixets de plata descomunals s’alimenten de tot el paperam que hem malgastat a través dels anys, llavors, el Purgatori deu ser l’existència d’entremig, a l’entremig, allò real que construïm dins la realitat que ens toca. Aquesta existència incomprensible i absurda, plena a vessar de patiments i injustícies (que, a nosaltres, a l’escriptora de l’article i als lectors objectius, de moment ens han tocat en minúscules), i l’existència inefable i vivíssima de cada dia amb un ocell, amb un vers o una morrejada.

Ara que el nou Govern de les Illes Balears diu que el canvi climàtic és un concepte inventat i que el català no és la llengua pròpia dels habitants d’aquest territori, que no us eixordi la seva cridòria infantil aparentment desesperada. “La criatura entén i no entén la solitud, remuga per fer un soroll que sigui anomenat semblant, i dona eco al seu propi nom”, escriu Silvia Righi. Que, mentre ells criden, els versos d’aquesta poeta nascuda a Itàlia el 1995 es trenen amb els d’Antònia Vicens, Margarita Ballester, Nora Albert, Lucia Pietrelli i els de l’escriptora d’aquest article, gràcies a sis traductors que se’ls han fet seus (per a ells i per a tots els lectors de l’italià), gràcies la Università degli Studi di Napoli Federico II i Emanuela Forgetta –doctora en Filosofia amb una tesi sobre Ramon Llull–, i gràcies a Guida Editori i a l’Associazione Italiana di Studi Catalani, entre d’altres. I pels carrers de la bella Napoli hi ressona (com un clam que contradiu el guirigall dels governants) un vers de La meva primera llibreria de l’escriptora de Santanyí: “Libri in una casa di poveri!”.

Ara que diu que els joves no saben llegir ni escriure bé la seva llengua, més que mai els escriptors hem de ser responsables respecte dels nostres textos, els editors han de ser responsables del que publiquen i els prescriptors (mestres, bibliotecaris, llibreters, progenitors, camarades...) haurien de ser responsables del que animen a llegir. Ep, que apel·lo a una responsabilitat alegre i bella i que du l’amor per única bandera, a una responsabilitat gairebé instintiva i natural, i que és lliure, i no pas a la responsabilitat que representen les lleis i els policies i que existeix per manca de l’altra i se n’aprofita (llegiu les cursives!). La purga és dolorosa, però elimina tot allò que és superflu. I ara la realitat dels textos no és anar a parar a un llibre inassequible de tapa dura amb relligats d’or, perquè la realitat dels lectors no és el cos escarxofat en una butaca amb el llibre a les mans tantes hores com vulgui. Ni tampoc no és un llibre mig escrit o traduït per una màquina, ni un que es vol 'vendre', ni un que vol establir no sé què o guanyar no sé quant o transcendir allò altre de més enllà. Que els llibres entrin a les cases que són pobres econòmicament, a les que van ser pobres en educació, a les que han esdevingut pobres d’esperit perquè el sistema les ha privat de la riquesa de la vida. Que hi entrin llibres que facin estimar els llibres, perquè qui els ha fet se’ls ha estimat com la vida –amb la vida.