OPINIÓ

A propòsit del poeta Andreu Vidal

PLANTEJAMENT. Retrobar determinades persones et porta a viatges memorialístics que no imaginaries. A passar per dreceres i camins que no esperaves tornar a transitar. Llunyans. No fa gaire vaig trobar X a Villaroel amb Diputació. X no és la inicial de ningú. No és en Xavier ni na Xènia. Però és una bon lletra per a algú de qui no havia tornat a tenir noves en segles.

NUS I. Els pares d’X s’havien separat prest. Un clàssic noranter. L’any de les Olimpíades i de l’Expo quasi tots els nins de la classe anaven a Barcelona o a Sevilla. El seu pare, que treballava pels sociates a Madrid, aparegué amb una mare nova. Aquell estiu varen fer un viatge per veure els fiords d’Escandinàvia. Tornà amb un jersei de llana que posava ‘Norway’ –o ‘Denmark’, tant és– en lletres blanques i vermelles i hi apareixia, brodat, un 'drakkar', un vaixell viking. Feia cinquè i el va dur, explica la llegenda, posat vint-i-un dies.

NUS II. “L’adolescència són cavalls salvatges”, em diu algú. Segurament tingui raó. Nosaltres –n’X, servidor i més gent– ens passàvem la vida a una plaçoleta palmesana amb una estàtua de Frederic Chopin que ens vetllava. La Palma històrica, avingudes endins, havia mutat. Ja no era la ciutat que jo recordava d’infant, amb aquells homes i dones més joves que els meus pares però sense dents, amb xandall, trescant com zombis a la recerca de quimeres esvaïdes. L’heroïna s’havia esfumat. O quasi. I amb ella una tia de n’X, germana del sociata que treballava a Madrid. Ell no en parlava, tanmateix. En teníem quinze. Doctor Marteens, Green Day i escriure cartes –no mails– a la seu nacional de Maulets a Mataró. Llegir, discutir, fumar i intentar estimar. Aprendre-ho tot. Per exemple, a jugar a billar amb el poeta Andreu Vidal a uns recreatius decadentots sortits d’una pel·li nord-americana, devora el cinema ABC –la sala prohibida on les mares ens deien que no era convenient entrar: “Hi van maricons”– a tocar de la plaça d’Espanya. Vestia una mena de jaqueta de cuiro, Vidal, i bevia quelcom que podria ser whisky a un tassó llarg. Un dia va atracar-se. La veritat és que no en teníem gaire idea, de jugar. Hi havia uns dominicans que n’eren els reis. Dialogava sempre amb en Calafell, en Toni, el líder de la colla, més coratjós, a qui vaig perdre la pista. “Us en puc ensenyar una mica”. Ho va fer. No em serví de gaire, perquè no hi he tornat mai més. Un horabaixa comparegué amb un poemari. Se’l quedà n’X. Era, no podré oblidar mai aquell títol, L’animal que no existeix. Després vàrem anar a la universitat. Altres es posaren a currar. Un dia, al diari, la nova del suïcidi d’un poeta massa jove. Tenia quasi l’edat que tenim nosaltres ara.

DESENLLAÇ. Coincidírem, un altre pic, amb n’X, pels volts del 15-M. A Barna, la que sempre serà la meva altra ciutat. Ell voltava devers plaça Catalunya. Anava amb una argentina riallera i tremenda. Moreníssima. Mig maputxe. Pul·lulava per assemblees inacabables i crec que tenia bon rotllo amb alguns grups trotskos que intentaven, infructuosament, dur maneig. Una nit m’ho va explicar. Em va parlar de l’enorme ca negre que, com a la metàfora de l’inefable Winston Churchill, no el deixava aixecar-se del llit. Dels dies insondables que havien seguit la pèrdua de la darrera feina. De jorns eterns sense sortir de la cambra. L’acompanyaven les cançons de Bon Iver i de The Tallest Man on Earth. També les d’un irlandès tristoi. Fugia de casa per tancar-se a la Filmoteca o assaltar la llibreria Taifa i comprar-hi ‘saldos’ per tres euros. El llibre de contes d’un israelià que li agradava molt i de qui va oblidar el nom li havia salvat la vida en un trajecte de la Trans a Palma. La conversa no va anar a més. Havíem de veure’ns al cap de poc, però va ser que no. Mesos després, ja l’any 12, el vaig atopar a un col·legi electoral de l’Eixample. Jo feia d’apoderat. Ell hi votava. “Tot comença a canviar, amic”. No tant, va canviar. L’altre dia, en acomiadar-nos, mentre li prometia una visita estiuenca a ca seva de Portocolom, em deixà anar un aforisme del vell llibre d’Andreu Vidal: “Només es pot tancar la porta de l’estupidesa deixant oberta la de la follia”. No anava errat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF