Educar és una responsabilitat de tothom, i les polítiques públiques –totes, no només les educatives– s’han de dissenyar i gestionar, perquè siguin eficients i transformadores, des de la dimensió transversal de l’educació. Aquesta manera de pensar i actuar, localment i globalment, impulsada per la Unesco a final del segle passat, s’ha constatat com una de les peces bàsiques de les polítiques d’èxit. Tot i açò, encara avui moltes institucions continuen gestionant la seva parcel·la –i no governant un projecte– sense tenir en compte l’impacte sociocultural que generen, que després hauran de resoldre amb noves accions a través d’un bucle inacabable, ineficient i insostenible de pseudopolítiques.
Però en el nou context del segle XXI del món occidentalitzat, ningú no pot menysvalorar el paper fonamental de la institució escolar en el marc de la corresponsabilitat educadora. No perquè hagi d’esdevenir l’espai en què la societat delegui –i exigeixi– tot allò que no és capaç de resoldre, i al qual encarregui l’educació sexual, vial, democràtica, d’hàbits saludables, contra la violència de gènere, i infinites coses més, sinó perquè ‘hauria de ser’ el millor espai per al desenvolupament de les competències per viure i donar resposta als reptes individuals i col·lectius que integrin els quatre pilars de l’aprenentatge proposats per la Unesco: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser. Açò és el que recull precisament l’objectiu 4 de l’Agenda 2030 aprovada el 2015 en resposta a la crida de la Unesco i l’informe Delors: “Garantir una educació de qualitat, inclusiva i equitativa, i promoure oportunitats d’aprenentatge al llarg de la vida per a tothom”.
Sí, he dit ‘hauria de ser’, perquè pens que les institucions no fan els esforços suficients perquè l’objectiu esmentat es pugui assolir amb èxit i l’escola sigui l’instrument de canvi que la societat necessita. En aquest cas, amb l’educació, ha funcionat la immediatesa i l’estridència d’allò urgent davant la lentitud i el silenci de les coses importants. I a cop d’apagar focs, hem deixat el bosc sense cuidar.
En aquests moments, el Govern de les Illes Balears ha posat sobre la taula del Parlament un projecte de llei d’educació. El text planteja coses importants, sense cap dubte, com el finançament, la llengua vehicular de les escoles i la inclusió de la franja 0-3 anys com a etapa educativa, però en deixa moltes altres al nivell dels principis generals que competencialment podria desplegar. I, sobretot, el que no fa és proposar una llei per fer de l’escola un motor de canvi en la línia de Delors i l’Agenda 2030. Per fer açò, el primer que es necessita, a més de recursos, autonomia i participació –que són essencials–, és apostar per la formació prèvia i permanent del professorat al llarg de tota la seva vida de docència. I, en aquest sentit, el projecte de llei és molt pobre. Sense abordar profundament l’accés a la tasca docent i la formació permanent serà molt difícil que l’escola sigui l’agent de canvi que es necessita, restant credibilitat a la institució d’ensenyament i ofegant la professió de docent en una crisi d’identitats fluides.
No té sentit, per exemple, que el sistema d’oposició actual per accedir a una plaça de mestre o professor estigui centrat principalment en la superació de proves sobre els continguts de la llicenciatura i/o la matèria, i hi tinguin poca o nul·la presència totes les competències professionals –formació prèvia– que han de tenir els docents per exercir la seva tasca, que no són poca cosa: procés cognitiu de l’aprenentatge, metodologies per atendre la diversitat, eines de treball interactiu... Evidentment que per tenir clar açò abans hem d’haver resolt la pregunta mestra: què espera la societat de l’escola? El que es necessita de l’escola, segons la Unesco, és molt clar; però té clar el Govern de les Illes què esperen i què necessiten Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera de l’escola?
Accedir a la professió docent per la via d’un temari de la matèria –ja certificada per una universitat a través d’un títol– més que no per la via del coneixement de les eines bàsiques d’un procés d’ensenyament-aprenentatge no és una aposta ni per l’ensenyament basat en competències ni per l’escola de qualitat, inclusiva i equitativa que necessitam.
La formació permanent del professorat és un altre àmbit del sistema educatiu que continua sense considerar-se clau, i no serà perquè pedagogs com la menorquina Pilar Benejam no hagin exposat i defensat, amb insistència i clarividència, la importància de la formació del professorat per dotar-lo de les eines que necessita l’escola d’avui.
Les escoles i les aules són complexes –que no conflictives–, riques i diverses. També desiguals. Hi conviuen realitats culturals, socioeconòmiques, ideològiques, d’aprenentatge, neurobiològiques, emocionals i d’identitat afectivosexual diferents que conformen un context, dinàmic i interactiu, en el qual s’ha de desenvolupar l’aprenentatge competencial organitzat en àrees i matèries que sigui significatiu, inclusiu i equitatiu. Per fer tot açò no basta saber matemàtiques, o biologia, o llengua... Per fer açò s’ha de saber ensenyar i, a més, educar.
Cal un canvi de paradigma en la nostra manera d’ensenyar i d’aprendre. I això implica transformar l’educació, implica innovació i implica donar suport als docents. Sense açò la classe serà inútil.
Nel Martí és professor i escriptor
