La política de la clotellada
Forma part de la pedagogia popular allò que una clotellada sempre va bé. L’experiència en pot avalar casos d’èxit puntuals, però a llarg termini sabem que hi ha formes més efectives de correcció i que, per ser eficaços, els càstigs s’han de veure recolzats per raons i no per frases de l’estil “aquí man jo”.
Malgrat tot, aquesta pedagogia de la força bruta segueix tenint els seus adeptes i en són un bon exemple la gestió pública de la pandèmia, inclosa l’actual caparrudesa en mantenir, sigui com sigui, certes restriccions als ciutadans. És veritat que aquestes restriccions no es fonamenten tant en el “perquè jo ho dic”, com en el més impersonal “ho diuen els experts”, però la manca de raons és molt similar. De la mateixa manera que no s’ha sabut o volgut explicar per què, a la primera onada, es podien passejar els cans pel carrer i no els infants, avui ningú explica quines evidències hi ha sobre el comportament nocturn del coronavirus que justifiqui un toc de queda que sembla provocar un malaltís delit a les nostres autoritats.
Algú pot pensar que aquestes explicacions són innecessàries quan hi ha una opinió favorable de molta gent en relació amb aquestes mesures. És evident que s’ha interioritzat el missatge que la salut és el més important i que tot si val per protegir-la, cosa que té molt de sentit quan parlam de la salut de cada un de nosaltres, però no en té tant quan es col·lectivitza aquesta preocupació tan personal i es decideix fer-ne un objectiu polític. És indiscutible que els poders públics han de vetllar perquè l’assistència sanitària sigui universal i real, però restringir drets i llibertats amb l’excusa de salvaguardar la salut de les persones només s’hauria de tolerar en casos excepcionals i quan no hi ha una altra alternativa, encara que sigui més onerosa. Això és important perquè l’experiència ens diu que quan el poder polític obre una drecera que afecta els drets i llibertats, sol tenir molt mal de fer recuperar el bon camí.
Aviat veurem com en qüestió de setmanes o mesos s’aixeca el toc de queda, es flexibilitzen els tancaments d’espais públics i es relaxa l’exigència de l’ús de mascaretes, però tenc la impressió que certs tics de l’autoritarisme de baixa intensitat que ens ha dut la pandèmia persistiran. I és per això que resulta fonamental mantenir una postura vigilant i crítica de segons quines actuacions que seguirem veient i que tendran la salut o la seguretat com a excusa.
El problema de la pedagogia de la clotellada és que les primeres vegades que s’empra sol tenir una eficàcia immediata i addictiva, i l’addicció duu a l’hàbit. Qui pensa que puc estar exagerant, només cal que recordi les conseqüències que els atemptats de l’11-S als EUA tenen encara avui en fets tan quotidians, i que eren ben innocus abans de 2001, com pujar a un avió amb una botella d’aigua i sense haver-se de despullar en el control de la Guàrdia Civil. La realitat és que, tant a l’àmbit privat com al públic, sempre és més fàcil pegar una bescollada que haver de fer l’esforç d’enraonar i convèncer.
