25/02/2022

Pixum i merdum

3 min

És coneguda l’eterna disputa filosòfica entre els defensors de l’inqüestionable progrés de la humanitat i els que, contràriament, es desesperen veient-la caure una i altra vegada en els mateixos errors. 

No és que aquests darrers no trobin bons arguments per defensar la seva tesi sobre les tendències autodestructives de la humanitat: les grans guerres, l’Holocaust, el canvi climàtic… Però la tesi sobre el progrés moral permanent es basa també en sòlides evidències: l’abolició de l’esclavitud, l’evolució de la pena de mort, la generalització del pacifisme, el feminisme, l’ecologisme...  Em confés obertament partidària de la interpretació esperançadora de la història, tot i que he de reconèixer que la meva epifania va ser una mica més prosaica.

Un dissabte, de joveneta, partírem cap al castell d’Alaró amb les amigues i haguérem d’agafar el bus. Era un autocar d’aquells d’un temps, amb els seients d’escai esventrat, els cendrers plens de llosques i amb la part posterior dels capçals decorada amb postals descolorides, que evocaven paratges turístics: sa Calobra, Valldemossa, Formentor... Res d’especial. El món era així.

Una cosa, però, sí que ens va admirar. Al davant de tot, prop del “Prohibido hablar con el conductor” hi lluïa un desconcertant “Prohibido escupir”, que ens va deixar perplexes. Realment havia tingut sentit mai aquell cartell? Com era possible que hagués estat necessari en un època no tan remota? A partir d’aquell moment, em vaig alinear inequívocament amb el sector optimista: era indubtable que la humanitat avançava. I jo n'estava ben agraïda.

Lament dir, però, que, amb el temps, les meves conviccions més fermes han patit qualque moment de feblesa. Sap greu haver-ne de parlar, però la veritat és que ja no és insòlit veure qualque cas de manspreading pulmonar. Normalment és una activitat outdoor, amb infinits matisos i registres –salivada, escopinyada, carcàs, sipiot, xareu...– , però també se n’han documentat casos en espais interiors o, com a mínim, acotats i privatius: envelats de concerts, patis escolars... Segurament haurem de culpar el futbol –amb els freqüentíssims primers plans d’icònics futbolistes esputant en prime time' de la revitalització del gargall, que ha aconseguit en poc temps una alarmant 'normalització social'. Tant és així que, en fer observar a algú la inadequació de deixar anar el salivall en espais públics, sovint respon amb inequívoca ingenuïtat: “Per?”. Quins temps aquests, en què es fa necessari defensar obvietats, que deia Brecht...

No és, però, l’esput, l’única manifestació visible de la nostra renovada espontaneïtat fisiològica. Carrers i places –i parcs i jardins– són testimonis de les miccions humanes que pateixen diàriament. Feliços temps aquells en què les excrecions que ens escandalitzaven eren canines... La freqüència i dimensions del problema no són un tema menor. Qui viu davant un parc o prop d’una arraconada en pot donar testimoni. També qui accedeix diàriament al seu aparcament subterrani o passa per un carreró. L’altre dia, per no anar més enfora, triangular entre els carrers de Sant Llorenç i del Vi, seguint les petjades biogràfiques (naixement i primers estudis) de Rosselló-Pòrcel, era un autèntic suplici per l’agra ferum del pixum fermentat que supurava cada racó.

La fisiologia recreativa, però, ha superat els límits de la ciutat. D’ençà de la pandèmia, la pressió humana sobre els espais naturals més populars és molt major: el salt del Freu, el barranc de Biniaraix, el camí del Correu... I la presència humana deixa sovint records indelebles en forma de kleenex, toallitas, salvaslips... Podria continuar, però no ho faré. Basta dir que qualsevol racó que té la desgràcia de ser considerat 'discret' pels nous excursionistes –sovint a només dos metres del camí– és sembrat de mocadors de paper empastifats de A o de B, segons el cas. Realment és un privilegi tenir una tribuna com aquesta per recordar a les multituds que travessen la Serra cada cap de setmana que aquestes necessitats, ben comprensibles d’altra banda, sempre havien estat resoltes amb un clotet, un raig d’aigua de la cantimplora i una pedra ben col·locada damunt del present... O sigui, que en dos dies la feta quedava metabolitzada. La cel·lulosa, en canvi, és tan perdurable...

Contràriament, m’admira que la gent hagi tornat tan civilitzada a l’hora de gestionar els excrements de les seves mascotes. Els carrers són plens d’amos responsables que recullen la femta dins curoses bossetes o dilueixen els orins amb una botelleta d’aigua sabonosa. A mi no em sembla una mala estratègia per a la muntanya, francament. Vista la desmesurada addicció al Kleenex, propòs que cadascú el torni a casa dins una bosseta com la dels canets. De la resta ja se n’encarregarà la natura, no passeu pena.

Nanda Ramon és professora