La picota fiscal
Cada any, com un ritual perfectament calculat, l’Agència Tributària publica la seva llista de morosos. Una relació de noms i cognoms –molts d’ells famosos, empresaris, esportistes o actors– que suposadament deuen diners a Hisenda. Els titulars surten a tota pàgina: qui deu més, qui repeteix, qui puja i qui baixa en aquest peculiar rànquing de la vergonya.
No hi estic d’acord. Ho dic clarament: el deute tributari és, en essència, una informació privada. Que una persona tingui un contenciós amb Hisenda no hauria de ser motiu d’escarn públic. Una altra cosa és que existeixin llistes de morosos a les quals pugui accedir puntualment una empresa si necessita valorar el risc de fiar una factura. Això és legítim i té sentit econòmic. Però publicar llistes amb noms, xifres i fotos d’arxiu és tota una altra cosa: és una forma de pressió.
A més, no oblidem que molts d’aquests deutes ni tan sols són ferms en sentit estricte. Poden estar recorreguts, poden formar part de processos judicials llargs i complexos. Però, mentrestant, el nom ja ha sortit a tots els diaris i l’etiqueta de “morós” ja s’ha enganxat a la persona. La presumpció d’innocència es difumina i el dany a la reputació, en molts casos, és irreversible.
En altres països europeus, aquesta exposició pública massiva no és tan habitual. A França o Alemanya, per exemple, la informació sobre deutors amb l’erari públic es gestiona amb molta més discreció i es limita a processos interns o a notificacions específiques per a creditors interessats. Fer de la recaptació un espectacle mediàtic és més propi de societats que confonen transparència amb morbositat i que busquen reforçar el temor fiscal a cop de titular.
És molt significatiu que aquesta llista sempre aparegui just quan arrenca la campanya de la renda. Un recordatori subtil però contundent: pagui vostè a temps o acabarà a la picota mediàtica. La pressió fiscal convertida en espectacle.
No defenso aquells que defrauden de forma conscient i reiterada. A aquests cal perseguir-los, sancionar-los i, si cal, embargar-los. Però d’aquí a fer del deute fiscal una notícia de consum massiu hi ha un salt que no comparteixo. Ni tot deute és frau ni tot deutor és un pocavergonya.
La privacitat, també en matèria fiscal, hauria d’estar protegida. Les llistes de morosos públiques són una pràctica antiga de linxament social disfressada de transparència. I no, la transparència no consisteix en obrir en canal la vida de la gent perquè serveixi d’entreteniment.
Si l’Estat necessita cobrar, que cobri. Que embargui. Que sancioni. Però que no faci l’espectacle. Que deixi la picota als llibres d’història.
