Papistes

Dubt molt que quedi ningú damunt la capa de la terra que encara no n’estigui al cas: aquests darrers dies, la visita del papa Lleó XIV a Madrid, Catalunya i les Canàries ha monopolitzat bona part de la dieta informativa dels mitjans, tant estatals com nacionals. Qualsevol tema ha estat bo per anar fent bullir l’olla: la proporció de català que faria servir durant les homilies, la llengua de la benedicció de la torre de Jesús, qui cantava i actuava als espectacles, qui s’hi reuniria, qui no…

De tot això, però, hi ha hagut un aspecte que m’ha cridat especialment l’atenció, i crec que poca gent, tal vegada per vergonya, pròpia o aliena, o més aviat per interès (en aquest cas, totalment propi) ha comentat gaire: la visita i el discurs de Prevost al Congrés dels Diputats.

Primer de tot, és problemàtic que polítics de tots els colors, i especialment els progressistes, que haurien de defensar l’aconfessionalitat (si no la laïcitat) de l’Estat, hagin intentat fer passar la visita d’un líder religiós per la d’un cap d’estat. Que el màxim representant d’una religió a la terra visiti un país no és cap menudesa, i de ben segur que té el seu interès, sobretot per als creients d’aquesta confessió. Però cedir a aquest senyor espais, focus i micròfon que haurien de pertànyer exclusivament al poble i als seus representants, com és el Congrés, ens hauria de fer plantejar si tot plegat s’ha fet gaire bé.

A algú se li acudiria convidar Donald Trump a defensar la legalització de les armes davall la mirada atenta de la presidenta Armengol? Qui trobaria normal que líders com Putin i Netanyahu anassin a arengar els espanyols a participar de les seves guerres davall els forats de bala de Tejero? Aplaudirien, els diputats de pràcticament tots els partits polítics, després de sentir una aferrissada apologia de la pena de mort contra realitats com l’homosexualitat, la transsexualitat o l’“adulteri”?

Això, si fa no fa, és el que han permès el Govern de Pedro Sánchez i la cambra alta de l’Estat: donar veu en un lloc que hauria de ser sobretot per als representants de la ciutadania a una persona que ha anat a defensar tesis que atempten no només contra lleis vigents al nostre Estat, com la del matrimoni igualitari, la de la interrupció voluntària de l’embaràs o la de l’eutanàsia, sinó alguns principis bàsics també recollits a la Constitució (ai, las!).

Em deman si això hauria passat quinze anys enrere, en ple govern de Zapatero. Em deman si José María Aznar, o Felipe González, haurien gosat. Segurament no ho sabrem mai i ens haurem de quedar amb aquesta imatge: un líder religiós alliçonant els representants del poble sobre temes que ja hem resolt, que tenim clars, dels quals no hauríem d’haver demanat parer a un senyor que ni es casarà ni quedarà mai embarassat, per fer esment només als temes que ens ocupen. Podem estar tranquils, però: en acabar, tots els polítics varen saber trobar la manera de remarcar que el discurs els havia afavorit a ells. S’han fet papistes.