I Palma, per a qui és prioritària?
Hi ha una paraula que ha fet fortuna en la política mallorquina. Vox en diu “prioridad nacional”. El PP parla de la “gent d’aquí”. Coalició per Mallorca converteix l’antiguitat de residència en filtre per poder obrir un negoci i, igual que els anteriors, culpabilitza les persones migrades de la saturació o, senzillament, les criminalitza. Tot plegat, en un context coronat per la crisi de Ceuta, en què han proliferat els missatges i les accions d’odi.
Si aquest mateix juny el PP titubejava davant Vox per aplicar aquest criteri a les ajudes i a l’habitatge, el Govern balear finalment ha assumit aquestes tesis: el 3 d’agost Prohens anuncià, a cara alta, que els 323 HPO de Sant Ferran exigiran quinze anys de residència legal a les Balears. La secundava Llorenç Galmés, president del Consell, igualment lliurat a la xenofòbia institucional. La política social i l’econòmica esdevenen, per a ells, polítiques de pertinença.
A Palma, els prejudicis s’han transsubstanciat en un panet posat damunt la taula del debat públic. El propietari d’un bar emblemàtic cerca relleu per jubilació i ha lamentat en un diari que els únics interessats… són xinesos. ACHINIB –parafrasejant Gustav Mahler: “La tradició no és l’adoració de les cendres, sinó la preservació del foc”– ens reclamà tornar al seny: l’emprenedoria depèn del compromís, no del lloc de naixença. Pretendre tallar un panet amb el DNI i farcir-lo de prejudicis no és un plat de bon gust per a una societat oberta com la nostra.
No tots els que juguen amb aquesta idea són iguals, malgrat que el mecanisme sigui semblant: jerarquitzar drets segons origen o antiguitat. Aliança Catalana anuncia des dels seus altaveus propagandístics polítiques que beneficiïn “els catalans, no els estrangers”. Aprofita la confusió i el trauma post-Procés per reconvertir el sobiranisme en un cantonalisme ultraexcloent: la teoria nacional posada al servei d’aixecar fronteres i alimentar (encara més) els odis. De nou, reforçar les essències sobiranistes i somiejar amb la independència com a antídot de tots els mals –dèria d’un alcaldable del nostre àmbit local immediat– corre el risc de tornar a situar la identitat al centre del debat. Sense equiparar-ho a les polítiques trumpistes de l''America first', Palma necessita menys discussions sobre qui som i més respostes sobre com vivim.
Aquestes polítiques reformulen perillosament la lluita dels últims contra els penúltims. El veïnat de tota la vida de Son Gotleu i el migrant que arribà fa sis mesos no són adversaris naturals. Comparteixen salaris insuficients, lloguers impossibles i serveis tensionats. Fer-los competir soterra el debat de l’especulació, la turistificació extractiva, l’habitatge públic desmantellat i una precarietat aguditzada. Si destriam els mallorquins ‘bons’ dels migrants ‘dolents’, en comptes de visibilitzar els treballadors, substituïm el conflicte social per l’identitari i l’objectiu dels excloents –tant se val si són rojigualdos, gonelles o estelats– queda assolit. La història serveix d’advertència, no sempre d’equivalència: la Volksgemeinschaft nacionalsocialista definia una “comunitat nacional” a partir de la raça i l’ètnia i n’excloïa violentament els aliens. Comparar els partits identitaris actuals amb el III Reich és inexacte; el precedent, però, recorda el perill d’una lògica en què la filiació nacional gradua els drets si acceptam una ciutadania jerarquitzada.
La imatge ciutadana més dura de l’estiu: els infants, malalts i gent gran que han viscut un segon confinament domèstic a causa d’una onada de calor perpètua perquè al carrer no han trobat ombra ni un refugi proper. La soledat no desitjada i la pobresa energètica davant les temperatures extremes han de ser ja objecte de programes específics a Palma. Una ciutat també es mesura per la possibilitat de sortir, seure, trobar qualcú, fer comunitat i envellir sense quedar reclòs ni morir tot sol.
Hi ha una altra política: treballar les causes materials. A Nova York, el batle Mamdani ha posat el cost de la vida al centre: congelació dels lloguers regulats de prop d’un milió d’habitatges, 200.000 nous habitatges assequibles i 200.000 de preservats, millores als autobusos i passes cap a l’escoleta gratuïta. A Barcelona, el socialista Collboni no renovarà les 10.101 llicències de pisos turístics quan expirin el novembre del 2028… i sense demanar on va néixer el llogater!
Protegir els residents no és fer càstings. És fer possible el dret a la ciutat perquè els qui hi vivim o treballam no en siguem expulsats. I per això, mentre Jaime Martínez s’esgargamella per abolir els drets humans a Ceuta, Palma és la gran absent. Mobilitat deficient, brutor, manteniment insuficient, refugis climàtics inexistents, participació veïnal perseguida, serveis que no creixen al ritme de les necessitats i projectes que s’eternitzen entre anuncis i concursos d’idees que tant entretenen el nostre batle: de professió, especulador; de vocació, arquitecte il·luminat.
És aquí on el PSOE de Palma, sense cap patent de virtut i amb la dosi necessària d’autocrítica –feta de manera adulta, no des d’una soporífera tertúlia de sofà–, ha de plantejar unes prioritats diferents de les actuals. La diferència és el criteri: universalitat dels drets, redistribució de la riquesa, regulació dels mercats i millora material de la ciutat. La prioritat no s’ha de construir sobre el passaport ni els anys del padró. Ha de ser poder pagar ca nostra, arribar puntual a la feina, caminar per un carrer net, trobar ombra, tenir serveis dignes i envellir acompanyat. Mentre uns discuteixen qui és més mallorquí, nosaltres plantejarem què necessita abans de res qualsevol persona que viu a Palma. Aquesta és la distància entre prioritat nacional i prioritat ciutadana. I, entre les dues, la nostra ciutat necessita que algú torni a triar Palma.