Oltra i la cruel banalitat política
El puritanisme, com el dogmatisme, és pervers. Camí directe cap al mal en nom del bé, obre un ampli espai perquè se’n puguin beneficiar els més descarats a l’hora de sacrificar la veritat en favor de l’interès propi. I si poden vestir la seva falsa indignació d’exigència moral, llavors ja és extraordinari. El cas Oltra és un exemple rodó de la banalitat de certa política.
És evident que si una persona amb responsabilitats públiques ha tingut un comportament delictiu ha de dimitir de les seves funcions. Però aquest principi, traslladat a l’arena política, es pot convertir en una tremenda frivolitat al servei dels que viuen de l'insult, de la desqualificació de l’adversari, de la destrucció del rival. Pel bé de les institucions és necessari i moralment exigible que s’actuï contra la corrupció amb el màxim rigor i diligència, que és exactament el contrari del que s’acostuma a fer. Al primer brot d’acusacions, els adversaris s'hi llancen a totes, i a mesura que l'ona puja els companys s’allunyen i van deixant sol l’assenyalat. El principi d'innocència no té recorregut. Moltes vegades és lògic, perquè les proves són aclaparadores, però sovint hi ha interessos malèfics –i complicitats mediàtiques– que belluguen les coses: aquest ens el carregarem. I no paren fins que la pressió deixa l’assenyalat sol del tot.
La justícia no ha trobat el més mínim indici dels fets que s’atribuïen a Mónica Oltra (l’encobriment de l’activitat delictiva del seu marit). El PP es va bolcar contra ella –òbviament sense cap prova– perquè per fer fracassar el Pacte del Botànic valia tot. I en una pèssima interpretació de la lluita anticorrupció, Compromís, el partit de Mònica Oltra, per donar imatge de rigor davant les conductes incorrectes, se’n va desentendre, sense preocupar-se de verificar la realitat de les acusacions. Simplement per salvar la imatge del col·lectiu, i es va convertir així en col·laborador de la ignomínia.
No és així que es dignifica la política. No és convertint en culpable una persona sense saber si ho és o no que s’avança en la lluita contra la corrupció. Els partits estan més pendents d’evitar qualsevol contaminació que de combatre-la. No importen tant els fets com la imatge, el rendiment que es pugui treure de la situació. I la premsa que hauria de representar l’exigència de veritat en la informació massa vegades es converteix en col·laboradora necessària del disbarat, entregada a la lògica dels bons i els dolents, dels meus i els altres.
