La nostra societat de la neu
He anat al cinema a veure La societat de la neu i, com tanta gent, m’he enderiat amb la història de la tragèdia dels Andes, he buscat els testimonis dels supervivents i he reflexionat sobre les grans qüestions que proposa la pel·lícula de Bayona: l’antropofàgia, la fe, l’amistat. I tot això ho he tornat a fer per tercera vegada, després de la lectura del llibre ¡Viven! a finals dels setanta i d’haver vist la pel·lícula homònima vint anys després.
És com si aquesta tragèdia, per totes les circumstàncies que van envoltar-la, no deixés mai d’interpel·lar-nos i l’haguéssim de revisar cada quart de segle per veure-hi, cada vegada, una capa més de profunditat.
La sociedad de la nieve, però —i segur que és mèrit de la pel·lícula— m’ha suscitat pensaments que abans no havien aparegut. Podríem dir, exagerant una mica, que ha estat com una revelació: la nostra societat, la del món occidental a les beceroles del 2024, sí que és una autèntica societat de la neu, en els aspectes més negatius. M’explico: els nois que van viure el drama dels Andes van menjar la carn dels seus amics morts estrictament per sobreviure i això els va portar, precisament, a un estat superior, a una companyonia indestructible, a una generositat sense límits i a una fe sense fissures en la humanitat, entesa a través dels gestos i les actituds dels seus companys de supervivència.
Nosaltres, la societat de la qual formem part, estem vivint un moment difícil. L’entorn és hostil. Les possibilitats de sobreviure són escasses. El coratge que necessitem per sortir-nos-en és enorme. Moltes famílies viuen dificultats econòmiques grans, però la majoria de nosaltres disposa de l’imprescindible per sobreviure. I, tanmateix, veig més antropofàgia en aquesta societat que tenim que en els nois de l’avió estimbat. Ens devorem els uns als altres. Hem oblidat, o gairebé, que l’amabilitat i l’empatia són l’única manera de sobreviure.
Ho veiem a la política —internacional i domèstica—, en la convivència als llocs públics i, no cal dir-ho, a les xarxes socials, especialment a Twitter —ara X—, on l’agressivitat i la calúmnia són el pa de cada dia.
La gran preocupació dels supervivents dels Andes era no esdevenir salvatges pel fet de menjar carn humana. Aquells vailets —que tot just encetaven l’adultesa— van entendre ràpidament que la “societat” que havien creat amb normes noves no els feia perdre humanitat, ans al contrari.
Hauríem de fer-nos-ho mirar. Nosaltres —a diferència d’ells— no tenim l’excusa d’estar al límit de la supervivència. Per no tenir, no tenim ni l’excusa de la neu.
Per cert, és desolador veure l’aspecte que té actualment l’anomenada Vall de les Llàgrimes on es va estavellar l’avió. Deixar morir el planeta també és una manera de devorar-nos els uns als altres.
