Nocturn n. 20 de Chopin a Westerbork

No havia visitat mai un camp de concentració. Vàrem arribar a Westerbork sense cap idea preconcebuda, oberts a quasi tot. A gairebé tot menys al que vaig trobar. Esperava, potser, un crit, una ferida, una olor, un silenci diferent. Hi ha espais de memòria on sembla que encara es pot sentir el batec dels qui hi varen viure. A Westerbork no vaig sentir res d’això. Arbres, herba, camins, silenci. Un espai tan net i amable que em va semblar un lloc bucòlic on anar amb els infants a passar un capvespre de diumenge.

Westerbork és al nord dels Països Baixos, a camí de Groningen, lluny de les grans ciutats, en un territori aleshores poc habitat. El govern neerlandès hi havia establit el 1939 un camp per a refugiats jueus que fugien de l’Alemanya nazi. L’any següent arribà l’ocupació. El lloc, apartat i discret, acabaria convertit en el Judendurchgangslager Westerbork: camp de trànsit de jueus. Una expressió burocràtica, gairebé innocent. En realitat, una sala d’espera de la mort.

Un dia d’agost del 1942 hi arribà Edith Stein, de cinquanta anys. Nascuda el 1891 en una família jueva de Breslau, havia estudiat filosofia i havia estat deixebla d’Edmund Husserl, una de les grans figures de la fenomenologia. Ser dona havia dificultat la seva carrera acadèmica; l’antisemitisme nazi acabaria per fer-la impossible. Havia estudiat la consciència, l’empatia, l’ésser humà. La lectura de Teresa d’Àvila fou decisiva en la seva conversió al catolicisme. Entrà al Carmel i adoptà el nom de Teresa Benedicta de la Creu.

Vaig intentar imaginar Edith Stein caminant per allà. No era fàcil. Les barraques havien desaparegut. La darrera fou enderrocada el 1971. La vegetació ocupà l’espai i el camp s’anà esborrant fins que, el 1992, es marcaren sobre el terreny les traces d’allò que ja no existia. Es volia preservar el silenci i evitar que una reconstrucció convertís la memòria en escenografia. Però potser varen netejar tant la ferida que acabaren esborrant-ne la cicatriu.

Edith Stein i la seva germana Rosa havien cercat refugi als Països Baixos. Foren detingudes i conduïdes a Westerbork. D’allà partiren cap a Auschwitz-Birkenau, on varen ser assassinades. Joan Pau II canonitzaria Edith el 1998. La consideració del seu martiri provocà debat: era una religiosa catòlica, però els nazis l’havien detinguda i deportada perquè era jueva.

Dos anys després, una altra vida caminava cap al mateix lloc. El 4 d’agost del 1944, varen descobrir a Amsterdam l’amagatall d’Anne Frank, la seva germana Margot, els seus pares i quatre persones més. Anne tenia quinze anys. Durant dos anys havia escrit els seus pensaments, les pors, les discussions, els somnis i aquella extraordinària descoberta adolescent del món i d’ella mateixa.

Quatre dies després era a Westerbork. Com que havia estat detinguda mentre s’amagava, fou considerada un cas de càstig i tancada a la barraca penal número 67. 

La maquinària que l’havia conduïda fins allà no parlava només alemany. Policies neerlandesos participaren en detencions de jueus; funcionaris administraren registres; marechaussees participaren en la vigilància, i els ferrocarrils neerlandesos, en els transports. Els ocupants dirigien la deportació. El tren acabà entrant dins el mateix camp. Ja no calia conduir els deportats fins a una estació exterior. La burocràcia havia perfeccionat el trajecte. El 3 de setembre del 1944 sortí de Westerbork el darrer transport cap a Auschwitz. Hi viatjaven 1.019 persones. Anne, Margot i els seus pares eren entre elles.

Avui una via interrompuda recorda aquells trens. Però què pot comprendre avui en dia un adolescent que arriba a Westerbork sense conèixer aquesta història? Arbres, herba, espais oberts, formes que indiquen barraques desaparegudes. Els supervivents podien mirar aquell prat buit i veure-hi el camp perquè el duien dins ells. Nosaltres no. El vent del nord n’ha esborrat les petjades.

No cal una reconstrucció teatral de l’horror. Ni crits reproduïts, ni figures, ni una escenografia de la mort. Però una barraca autèntica era un document. Un filat, una latrina, una llitera, una torre de vigilància eren documents. Quan desapareixen, una placa difícilment pot retornar allò que els ulls haurien pogut comprendre. Més de cent mil jueus, sintis i romanís varen ser deportats des de Westerbork.

Dies després vaig caminar pels carrers de Zwolle. A les voravies hi trobava –nombroses– petites plaques de llautó: les Stolpersteine. “Aquí vivia…”. Un nom. Una data de naixement. Una deportació. Auschwitz. Sobibor. Per llegir-les t’has d’aturar i abaixar el cap. No hi ha crits. No hi ha escenografia. Hi ha la memòria i la dignitat d’una persona.

Westerbork afronta ara una nova transformació. Aquesta pot ser l’oportunitat de retornar al camp allò que ha perdut. No de fabricar un paisatge més fosc, sinó de fer visibles les persones, els espais, les distàncies, l’amuntegament, les barraques, el filat i el tren. De fer entendre que Anne va dormir aquí, que Edith Stein va passar per aquí i que desenes de milers d’homes, dones i infants varen esperar aquí el seu nom en una llista.

Vaig trobar un paisatge verd batut pel vent del nord, un paisatge disfressat. Hi vaig anar amb la meva filla Marta i ha estat ella que ha triat el títol d’aquest text. Em va dir: L’1 de setembre del 1939, sonava a la ràdio polonesa el nocturn n. 20 de Chopin, quan varen caure les primeres bombes alemanyes sobre Varsòvia, la guerra acabava de començar. Ara, em deman quina peça sonarà a la ràdio quan comencin a caure altra vegada les bombes sobre nosaltres.