No és una reforma laboral, és un pedaç

Els dos partits que avui governen Espanya van prometre derogar la reforma laboral. Lluny d’això, el govern espanyol, de la mà de la vicepresidenta i ministra Yolanda Díaz, ha pactat un acord amb la patronal i els sindicats espanyols que manté la reforma del PP pràcticament intacta. Es tracta, doncs, d’una reforma absolutament estètica que donen per bona des de la fundació FAES fins a CCOO i la UGT.

És una evidència, i no hi ha qui aconsegueixi maquillar-ho, que allò que proposa el gobierno no és una reforma, és un pedaç que blanqueja la reforma laboral del PP de 2012 i veta la veu del 99,8% del teixit empresarial català, la petita i la mitjana empresa. Pel que fa a la temporalitat, les millores que s'estableixen ja eren d’obligat compliment per la jurisprudència europea; en canvi, no es resolen qüestions tan importants com la precarietat en els contractes temporals, la dualitat del mercat laboral, la sobrequalificació, el model productiu, l’ocupació o el salari mínim. De fet, PSOE i Podem no compleixen ni tan sols amb l’objectiu d’eliminar “els aspectes més lesius” de la reforma del 2012: per exemple, es mantenen els 33 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent.

Ens diuen que no volen canviar ni una sola coma del text per “ser fidels al diàleg social”. Però ni tenen majoria al Congrés ni poden parlar de diàleg quan cap dels actors convidats representa ni vetlla pels interessos dels treballadors i treballadores de Catalunya i es veta la veu del teixit empresarial català. No és “el nostre mercat de treball”, com diu repetidament el text, perquè Catalunya en queda exclosa. Ni els sindicats ni la petita i mitjana empresa del nostre país han participat en aquest suposat diàleg social. “Catalunya no és Espanya” pren més sentit que mai de la mà d’aquest govern espanyol.

La ministra de Treball no coneix –ni té cap interès per conèixer– la realitat econòmica catalana. Els actors catalans que aquest gobierno no ha convidat a la taula representen, com hem dit abans, l’amplíssima majoria del teixit empresarial de Catalunya, que genera el 70% de l’ocupació i el 63% del PIB. Les demandes laborals a Catalunya tenen les seves especificitats i necessitats, i per això no podem acceptar un acord en què no hagin estat escoltades.

No hi ha hagut un diàleg social real. El govern espanyol, aprofundint en la històrica tradició hipercentralista –herència de l’autocràcia franquista– en matèria laboral, ha imposat per dalt un acord amb la patronal del palco del Bernabéu i els sindicats espanyols. Els primers, consoliden els punts bàsics de la reforma del 2012, i els segons reforcen l’exclusivitat del seu poder de negociació, amb la conseqüència que s’estableixen condicions uniformes per a tots els territoris independentment de les necessitats dels treballadors i del teixit empresarial de cada territori. Això suposa un perjudici directe per als treballadors i les treballadores de Catalunya. Un exemple molt gràfic és la prevalença dels convenis sectorials estatals per sobre dels d’àmbit català, que suposarà un perjudici directe per a la butxaca dels treballadors catalans pel diferent cost de la vida. 

Per això, i partint de la realitat econòmica i dels interessos concrets dels treballadors i les treballadores del nostre país, proposem un acord polític de tots els partits independentistes per un marc català de relacions laborals. Un acord que comporti el compromís dels partits de supeditar el vot a la reforma laboral al compliment dels següents objectius fonamentals: la prevalença dels convenis sectorials autonòmics sobre els estatals, la recuperació de la potestat administrativa de la Generalitat per autoritzar els ERO, l’homologació dels agents socials catalans i l’augment de les indemnitzacions per acomiadament i dels salaris de tramitació.

Comprar acríticament el pacte entre els actors socials espanyols i l’executiu espanyol no és defensar els interessos laborals dels treballadors i les treballadores de Catalunya. No té cap sentit seguir amb les estratègies polítiques que prioritzen l’estabilitat del govern espanyol, com no en té no fer front comú amb tots els partits independentistes a Madrid. Perquè no fer-ho ens ha portat a tenir al davant un gobierno prepotent i amb carta blanca pel que queda de legislatura. El front comú que més urgeix és el que ens ha de dur a la independència: el del 52% al Parlament i els 23 vots independentistes al Congrés.