OPINIÓ
Opinió 20/11/2020

(No) he escrit un llibre

i
Sebastià Portell
2 min

Escriptor—Crec, Gonzalo –li vaig dir un matí de principis de gener, en una de les taules de degustació del forn Mistral de Barcelona–, que he traduït el teu darrer llibre.

Havia seguit de prop la trajectòria de l’escriptor gallec Gonzalo Hermo des que havia irromput al món editorial català amb Celebració (2016), Premi Nacional de poesia jove Miguel Hernández, publicat en traducció d’Adrià Targa per Godall Edicions. El descobriment, a més, havia estat mutu: aquella mateixa tardor en Gonzalo, que vivia a Catalunya i entenia i parlava un català excel·lent, també havia caminat la Barcelona més bandarra amb el Jove Turmentat d’El dia que va morir David Bowie, la novel·la que jo acabava de publicar. És per això que, quan a finals de l’any passat vaig veure que la seva veu havia transcendit l’espai gairebé sagrat de la poesia i s’havia endinsat en el gènere narratiu, no vaig dubtar ni un segon que l’hi havia d’acompanyar.

Vaig encarregar Diario dun enterro (2019) el mateix dia que va sortir. Sabia que el publicava Galaxia, segurament el segell més potent del sistema editorial gallec; sabia que havia guanyat el Premi Repsol de narrativa; sabia que m’encantaria. Però no sabia gallec. I, de fet, aquesta va ser la mancança que ho va fer néixer tot: a mesura que avançava en els primers capítols, tot i entendre’n bona part per una natural proximitat entre el gallec i les llengües romàniques que conec, m’adonava que la lectura em reclamava un altre nivell, una altra posició. Vaig decidir donar-l’hi.

No estic empegueït de dir-ho, i fins i tot crec que aquest gest legitima un acte tan íntim i temerari com pot arribar a ser una traducció: si vaig traduir L’enterrament, que és el títol amb què la novel·la d’Hermo acaba d’aparèixer a la col·lecció Artificium de Lleonard Muntaner Editor, va ser perquè no l’entenia. O no del tot. Vaig gosar traspassar al català aquella intensíssima nouvelle sense el permís del seu autor, sense tenir encara el compromís de cap editorial per publicar-lo, sense la certesa que el que en podia sortir tingués el nivell que la veu i la creació d’en Gonzalo mereixien.

Aquí la teniu: aquesta és la meva primera traducció literària i se’m fa molt estrany, pensar que per primera vegada a la vida (no) he escrit un llibre. És curiós: les paraules que hi trobareu són meves. Me les hi vaig fer perquè les sentia enfora, com un so esmorteït. El llibre, però, el seu batec, l’ambient i la llengua plens de tensions i delicadeses de Gonzalo Hermo, la història de retorn als orígens de Xacobe a través de la mort, són ben seus. Ara, també vostres. Us hi acompanyarà un epíleg de l’ull viu que signa la ploma plena d’arestes de Sebastià Perelló.

Quan vaig dir a en Gonzalo que havia traduït L’enterrament, la seva sorpresa no podria haver estat més gran. Avui ho és també la meva quan pens que gosar, que lliurar-se a la temeritat de voler comprendre, de vegades té final feliç. (No) he escrit aquest llibre, però he de dir que m’hauria agradat molt escriure’l jo.

stats