No construir ni un metre quadrat més
La crisi de l'habitatge s'ha convertit en el plat únic del menú polític i, en part, és bo que sigui així, perquè les polítiques d'habitatge també són polítiques mediambientals i polítiques culturals, i, en definitiva, apunten directament a la qüestió de sempre, que no és altra que la del model econòmic. Insistim en el fet que tampoc és negatiu que un cas particular, el del desnonament de Maricarmen, hagi causat una indignació ciutadana massiva que s'ha traduït en mobilitzacions cíviques i en una pressió política que ha obligat fins i tot el govern d'Espanya a improvisar (o intentar improvisar) legislació en forma de decret antidesnonaments i antiespeculació. L'atenció que ha tingut el cas de Maricarmen no implica de cap manera desatenció pels milers de persones que pateixen també la injustícia de perdre el lloc on viuen, o de no poder accedir a l'habitatge, a causa d'un mercat fora de control. Ben al contrari, les inclou i les representa.
La volada que ha pres el debat sobre l'habitatge ha obligat els polítics a posicionar-se. També els governants de les Balears, que es mantenen impàvids en el seu credo: contra els problemes d'habitatge, abaixar impostos, construir a tot arreu i facilitar-ho al màxim. En definitiva, tot el constructe legislatiu que el Govern de Marga Prohens ha duit endavant en aquests tres anys i escaig de legislatura: simplificació administrativa i desprotecció gairebé integral del territori. Naturalment, el fet que entre els patrocinadors dels dos partits d'extrema dreta que són al govern, el PP i Vox, i entre les seves mateixes cúpules directives abundin els constructors i els empresaris immobiliaris no té a res a veure amb aquesta frisor per construir molt i més de pressa que mai.
Desregular i construir sense mesura, lluny d'aportar una solució a la crisi o, si més no, pal·liar-la en algun aspecte, no farà altra cosa que agreujar-la de manera exponencial. Seria una cosa comparable a reconèixer que a les Balears existeix un problema de turistificació i massificació (directament relacionat, altrament, amb el problema de l'habitatge) i pretendre “combatre’l” fent venir cada any un milió més de turistes, i ampliant l'aeroport perquè en puguin venir molts més encara (és una suposició, perquè cap govern mínimament responsable seria capaç de fer això). Seria, què sé jo, com anunciar que hi ha un problema de seguretat ciutadana i afrontar-lo condecorant dos policies condemnats, un per tortures contra un detingut i un altre per assetjament homòfob contra una companya: és el que ha fet l'Ajuntament de Palma, com hem sabut gràcies a una informació de Kiko Mestre a Diario de Mallorca.
Tornem, però, a la crisi de l'habitatge, que s'ha convertit en una urgència d'abast internacional. Alguns països a Europa van més avançats que d'altres: a la comunista i bolivariana França, per exemple, ha implementat la llei de clima i resiliència, que fixa com a objectiu al Zero Artificialització Neta (ZAN). Això vol dir: regenerar i rehabilitar els espais ja construïts, reciclar barris, no construir ni un metre quadrat més en rústic ni a la perifèria de les ciutats, sinó treballar sobre el parc immobiliari ja existent. I sobretot, seguir la màxima encunyada pels arquitectes Anne Lacaton i Jean-Philippe Vasal: ‘Ne jamais démolir’, no esbucar mai. Reaprofitar, reciclar, tornar a construir damunt allò ja construït. Cuidar la natura, cuidar les persones, castigar els especuladors. Aquest és el futur.