Vorejant el precipici en directe

La nit comença amb l'esculada del sondeig d'IB3, que avisa de la pujada del PP i de Vox. La temptació seria escriure que les Balears entren dins l'onada dretana i ultradretana que recorre Europa, si no fos que les Balears en realitat en són pioneres i precursores. Recordem que tot ha passat aquí abans, primer en forma de farsa i després, si de cas, en forma de superposició. Anam afegint capes de moments poc falaguers de la història, protegits només per una desmemòria pertinaç i sostinguda.

Els primers compassos permeten constatar que, de les tres cames del Pacte de Progrés, Podem és la més coixa. PSIB-PSOE perd relativament poc, i MÉS (per Mallorca i per Menorca), a més de Gent per Formentera, mostra robustesa i un electorat que no ha quedat a casa. Les xarxes socials i els missatges al mòbil comencen a fer fum.

La incògnita se centra en El Pi, que es debat entre la possibilitat de ser la força decisiva o no arribar a entrar al Parlament. A les seus dels partits, cares i declaracions de circumstàncies, tant per part dels que tenen bones com males perspectives. Surten més sondejos: la dreta extrema i l'extrema dreta arrasarien a Madrid, Andalusia, Aragó, etc. I es farien seu el País Valencià: dolor per als amics valencians i ganes intenses d'haver nascut a qualsevol altra banda, la que fos, una que no sigui aquesta.

Neró tocava la lira mentre Roma cremava com una teia; a la redacció de l'ARA Balears menjam pipes veient com Palma, segons l'escrutini, cau en mans de l'acord entre PP i Vox, que naturalment ja està negociant per molt que des del PP es facin els desmenjats. Els escrutinis per pobles confirmen la tendència, i la pinça ultradretana s'imposa com una fórmula de govern que ja no és tan sols plausible, sinó que a partir d'aquesta nit queda completament naturalitzada i legitimada dins el sistema polític espanyol i balear (el català és un altre sistema i una altra realitat, a pesar que Vox també aconsegueix entrar a l'Ajuntament de Barcelona).

A mesura que van arribant dades, es corrobora un fet encara més preocupant que uns o altres resultats electorals, i és allò que solem anomenar desafecció de la ciutadania cap a la política. Una desafecció que s'expressa no tan sols amb una abstenció que a les Balears ja és estructural, o sistèmica (un 46% de participació, encara que sigui tres punts més alta que el 2019, continua sent un mal resultat), sinó també amb la tirada de franges àmplies de l'electorat cap a les consignes més fàcils, més barroeres, més simplistes. Més evidentment perilloses. Un model de societat basat en una població que abandona els estudis a catorze anys i que fa feina mig any sí i mig any no dona els seus fruits. Una quantitat molt considerable de la ciutadania no té el més mínim interès a sentir a parlar de drets de les minories, ni de feminisme i drets de les dones, ni de la legislació sobre persones trans, ni d'economia circular i sostenible, ni de canvis de model, ni d'ensenyament públic i en català com a eina de cohesió social. Volen algú que els digui "cuida el que és teu" i que els prometi que els protegiran dels ocupes. I dels migrants que venen a robar-los la feina. I dels adoctrinadors que converteixen els infants en homosexuals i filoterroristes. I dels catalans que volen fer-se seva les Balears. Tant és que tots aquests mals siguin mentida: la por i la desinformació sí que són reals. I votar a partir d'aquestes premisses té conseqüències.

Amb el 50% escrutat, l'allisada ppvoxera queda certificada i qualsevol aspiració progressista, cancel·lada. Ajuntament de Palma, Parlament i tots els consells insulars queden anegats dins la marea ultradretana. El Pi no decidirà res perquè queda fora del Parlament, i amb ell, per primera vegada, la vella idea d'un centredreta mallorquinista que podria haver estat un instrument útil, però que mai no ha arribat a agafar consistència. Es desintegra també Ciutadans, una formació que mor, tan paradoxalment com es vulgui, havent aconseguit un èxit: arrossegar la dreta nacionalista espanyola cap a l'extrema dreta sense pal·liatius. Ciutadans ja no existeix, però el seu llegat és Vox i un PP més predisposat que mai a tombar cap a les seves essèmcies nacionalcatòliques (a Catalunya, que ja hem dit que és un sistema i una realitat diferent, els socialistes graten algun vot de la desfeta de Ciutadans, però a les Balears, i a tot Espanya, el partit taronja es dissol dins el verd de Vox i el blau del PP). L'efecte s'estén a una gran quantitat d'ajuntaments. Al País Valencià també cau a trossos tot el poder del Botànic. A les Espanyes, Feijóo es frega les mans, Ayuso arrasa a Madrid i el manual de supervivència de Pedro Sánchez fa ara mateix l'efecte que ja no li bastarà per aturar el cop.

És prest per dir-ho, però els resultats suggereixen que a les Balears acaba un cicle (una d'aquestes frases que solen agradar d'escriure als articulistes que comenten nits electorals, però que en aquesta ocasió sembla adequada) i s'inicia una etapa que fa de mal preveure perquè desconeixem per quines vies anirà. El que ve ara no es pot descriure per comparació amb els governs del PP que havíem tingut anteriorment, ni tan sols amb el que va presidir l'estrambòtic Bauzá. És una altra cosa. Les Illes Balears venien del caciquisme i ara s'endinsen cap a la postdemocràcia, havent passat, dels anys vuitanta cap aquí, per un intent de construir un sistema democràtic que ni tan sols ha arribat a consolidar-se. Mentre escric aquestes línies, el lamentable Jordi Campos, de Vox, extiende la mano al PP per governar plegats. No sabem on ens durà això, però no serà a cap lloc interessant. Hem vorejat el precipici, i com diu el clàssic, si mires el precipici, el precipici et torna la mirada. Qui no se senti concernit, que recordi que aquí, a les Balears, sempre passa tot abans.