Niciesa i vida normal
Els titulars del dia ens parlen d'estupidesa humana. Donald Trump és processat i els seus seguidors recullen set milions de dòlars per pagar-li la defensa, com si el multimilionari paquiderm taronja fos una víctima desvalguda. Ana Obregón, un personatge fosc de la fosca premsa del cor, protagonitza una història obscena de gestacions subrogades i inseminacions almodovarianes i, segons una colla numèricament notable d'opinadors, això ens aboca a un debat social. Les piscines de Catalunya (les públiques i les dels hotels) s'ompliran aquest estiu, a pesar de la sequera, perquè són considerades refugis climàtics contra la calorada: causem, doncs, un perjudici al medi ambient per combatre els efectes d'un escalfament que també produïm nosaltres mateixos.
Són bons exemples de niciesa, com dèiem, però ni són els únics ni són insòlits; en veurem més, i segurament més grossos. L'espectacle de l'estupidesa dels altres (la pròpia sol costar més de percebre) ens produeix sovint pensaments desencoratjats sobre la pròpia espècie, i sensacions de desvaliment. Si això que veiem és possible, ens diem, aleshores és que tal vegada no valen la pena els esforços. L'estupidesa també ens fa por, i amb raó, perquè és temible: no us tornaré a remetre al famós Allegro ma non troppo de Carlo M. Cipolla (n'hi ha traducció recent de Ton Vilalta, amb dibuixos de Julio César Pérez, a La Segona Perifèria) perquè ja acabo de fer-ho.
Si l'ésser humà és estúpid, aleshores vol dir que també és malvat i és lícit sotmetre'l, precisament per evitar el mal que es pugui derivar de la seva estupidesa. És la qüestió de fons en la discussió entre Naphta i Settembrini a La muntanya màgica, a la qual assisteix un desconcertat Hans Castorp, que cerca, al balneari per a tuberculosos on ha acudit a visitar el seu cosí Joachim, guariment per al cos, però sobretot per a la ment i l'esperit. Settembrini i Naphta representen l'humanisme que ha permès l'existència d'Europa (allò que Steiner va anomenar després la idea d'Europa), i Naphta, el feixisme que ha estat a punt de destruir-la en tantes ocasions. La disputa entre tots dos acaba quan Naphta acusa Settembrini de covard, just abans de disparar-se al cap: exactament la temptació que té sovint Europa, i tot Occident. I com a europeu, Castorp es debat entre el mestratge de l'un i de l'altre, sense que, al final, es pugui dir que el gest nihilista de Naphta comporti una victòria per a Settembrini (per cert: que jo sàpiga, l'única traducció al català disponible de La muntanya màgica deu ser la de Carme Gala, que està molt bé, però potser també és moment de pensar en noves traduccions al català de Thomas Mann).
Europa torna a estar en aquest moment just abans de pegar-se un tir al cap, o de pegar-se'n uns quants. O potser ja ha disparat, i aguanta només perquè té el cap dur. L'estupidesa, al cap i a la fi, té l'avantatge de protegir-se ella mateixa, quan aconsegueix que l'ofuscació, el desconcert i la desesperació siguin acceptats com les formes normals de viure.
