N'Armand

A posta de sol el vaig veure davant la mar, al petit pantalà de la badia de Pollença. Era un home prim, de barba llarga i descuidada. Els seus moviments eren lents, harmoniosos. Feia les seves pràctiques i semblava que el seu cos era allà, però que el seu esperit era molt lluny. Aquell instant d'eternitat desprenia serenor i tranquil·litat. Qui era aquell home? Quina història de vida tenia al seu darrere?

Em vaig aturar a una certa distància, no el volia molestar. Tot es va anar alentint, les petites ones que bellugaven, el sol taronja que es volia pondre rere el Tomir, els infants que corrien amb les seves bicicletes, el cos i les mans lentes d'aquell home prim, de barba llarga. Cada trobada és única i irrepetible. Aquell horabaixa no sabia qui era, només sabia que desprenia una serenor que feia venir ganes d'estar quiet i mirar.

“Cada respiració és una oportunitat”, diu n'Ester quan guia la pràctica de ioga. Per entendre la història de n’Armand cal tornar als inicis dels anys 80. A sa Pobla, la SIDA va arribar sense picar a la porta. No fou l'única convidada, també hi arribaren l'heroïna i la necessitat de doblers fàcils i ràpids. La fesomia, la pell del poble, va canviar radicalment en poc temps. Un reguitzell de joves començaren a morir, sempre silenciosament i de puntetes. L'homosexualitat hi era, però no se'n podia parlar; deien que era tabú, o potser pecat.

Davant els fets i les notícies que ens arribaven d'aquella mort vermella, hi havia un sentiment col·lectiu de supervivència ben arrelat. Ens semblava que aquelles històries pertanyien a un altre món, que allò succeïa a Nova York, a Londres, als artistes que vèiem per la televisió, però no al nostre poble. “A nosaltres no ens passen aquestes desgràcies”, pensàvem; mentrestant, els joves anaren caient, morien l'un rere l'altre. Vides esmicolades, sense oportunitats, sense retorn, sense explicació.

Entre el 1981 i el 1995, gairebé una vintena de joves moriren a sa Pobla infectats per la sida o fulminats per una sobredosi. La mateixa quantitat de joves soldats poblers que moriren al front de l'Ebre aquell fatídic 1938. Per a una comunitat petita, fou una altra guerra. Sense bombes, sense uniformes, però igualment devastadora.

“Cada sessió, cada pràctica, és com encetar un full en blanc”.

Al taitxí s'arriba mitjançant el moviment continu, el desplaçament del pes, l'arrelament a terra i la respiració. No hi ha pressa, cada gest neix de l'anterior i prepara el següent. El temps deixa de ser una cosa que ‘passa’ i es converteix en una cosa que ‘vius’. N’Armand necessitava habitar el cos i el temps, necessitava contemplar per agafar distància i fer suportable la malaltia. El ioga també cerca això. Quan mantens una postura amb una respiració conscient, no ‘mantens’ simplement una postura, aprens a ser present dins el teu propi cos. El cos deixa de ser una eina que utilitzes i esdevé un lloc que habites. Quan va contreure la sida, n’Armand va iniciar un camí d’aprofundiment cap a ell mateix, sense gaire soroll ni visibilitat. La pràctica i la contemplació del taitxí li varen donar vida i sentit.

“Viure amb l'esperit tranquil”, em deia en Joan Socies, amic meu de la infantesa i deixeble de n’Armand. Amb en Joan vàrem aprendre a caminar i a colcar en bicicleta al carrer Gran de sa Pobla, eren els anys 60. La psicologia, l'ensenyament i la recerca del seu camí interior foren la seva constant i, alhora, una necessitat vital. Un dia em va dir: “He començat a fer taitxí i m'agrada. El mestre és mig basc i mig francès i viu a Santa Margalida. A tu t'agradaria... Per què no vens?”

Fa tres anys, en Joan va morir de càncer i l'enterràrem a Son Tut, amb la mirada cap a l'est. N'Armand, el seu mestre, el va visitar uns dies abans de la partida. Parlaren i s'abraçaren; havien compartit un tram del camí. En Joan va morir amb l'esperit tranquil.

N’Armand va cercar un racó, un refugi tranquil a la badia de Pollença. Sabia que havia de preparar la seva partida, li quedava poc temps. La sida s’havia ensenyorit del seu cos quan només tenia 24 anys, mentre treballava d'enginyer a Londres. En aquells anys no hi havia vacunes ni respostes. Però ell va decidir viure el temps, el seu temps, amb més consciència.

“Cada respiració compta... Agafa aire. Aquest temps només és per a tu”, diu n'Ester amb veu calma.

N'Armand va saber transformar el sofriment en una manera serena de viure. Al documental que l’any 2019 va emetre IB3 sobre la sida, n’Armand va dir que no renunciaria per res a la seva malaltia.

Al llarg de la seva vida va cercar el silenci. No era un ‘mestre mediàtic’, no publicava llibres ni cercava notorietat. Simplement vivia. I això, avui dia, és extraordinàriament poc freqüent. En Joan em deia: “L’important és tenir l'esperit tranquil”. Ara sabem que aquesta frase no va néixer del no-res. Formava part d'una manera de viure que probablement havia après al costat de n’Armand. Un mestre no és qui crea deixebles dependents, és qui ajuda els altres a caminar pel seu propi peu. La grandesa de n'Armand no serà haver estat perfecte, sinó haver continuat vivint.

Ara tenim aquella escena del pantalà, aquell home davant la badia de Pollença. Un home molt prim, de barba llarga, un home solcat per la sida.

Els darrers dies de juny d'enguany, n'Armand va morir, acompanyat de la gent que l'estimava. El dol es va estendre pel petit racó de la badia. Les madones que hi vivien a l'hivern l'havien acollit i adoptat; es feia estimar. Sovint pas per davant el pantalà i encara veig aquell home prim, de barba llarga, fent les seves pràctiques, vivint cada dia com si fos el darrer dia de la seva vida.