En la mort del geògraf Yves Lacoste (1929 - 2026)

PalmaQuan vaig començar els estudis de Geografia a la Universitat de Barcelona, a finals dels anys seixanta, la disciplina vivia una transformació profunda. La geografia memorística dels rius, les serralades i les capitals començava a donar pas a una manera molt més crítica d’entendre el territori. Ja acabada la carrera, en aquell ambient intel·lectual, Horacio Capel fou, probablement, qui em descobrí Yves Lacoste. O, si més no, qui em va fer entendre que aquell geògraf francès estava canviant la manera de mirar el món. No vaig ser alumne seu a París. Vaig ser deixeble dels seus llibres. Encara record l’impacte que em produí llegir La géographie, ça sert, d’abord, à faire la guerre (La geografia serveix, abans de res, per fer la guerra). El títol semblava una provocació, però amagava una idea fonamental: el coneixement geogràfic sempre ha estat una eina de poder. Els governs, els exèrcits i els imperis han utilitzat els mapes per administrar, controlar i conquerir territoris, mentre que a les escoles s’ensenyava una geografia aparentment innocent, reduïda a la descripció de paisatges.

Aquella lectura em va canviar la manera d’entendre la disciplina. Lacoste em va ensenyar que els mapes no són mai neutres i que darrere qualsevol territori hi ha interessos, conflictes i decisions polítiques. El geògraf no s’ha de limitar a descriure el món; ha d’intentar explicar per què és com és. La trajectòria de Lacoste explica aquesta mirada. Nascut al Marroc, marcat pels anys d’Algèria i per les seves investigacions sobre la guerra del Vietnam, demostrà que la geografia podia desemmascarar estratègies militars. El seu estudi sobre els bombardeigs americans dels dics del delta del riu Roig és encara avui una lliçó magistral de geografia aplicada. Posteriorment fundà la revista Hérodote i contribuí decisivament a rehabilitar la geopolítica com a disciplina científica, alliberant-la dels prejudicis que arrossegava des de la Segona Guerra Mundial. Durant molts anys vaig citar Lacoste a les meves classes. No per erudició, sinó perquè continuava pensant que les seves preguntes eren extraordinàriament útils. Qui controla el territori? Qui pren les decisions? Qui en surt beneficiat? Aquestes qüestions servien tant per explicar un conflicte internacional com la transformació de Mallorca.

Quan estudiava el desenvolupament turístic, la urbanització del litoral o la desaparició dels paisatges agraris, sovint m’adonava que moltes de les eines intel·lectuals que emprava provenien, directament o indirectament, de Lacoste. El turisme no és només una activitat econòmica; és també una manera d’organitzar el territori. Una autopista, un aeroport, un hotel o una urbanització són molt més que infraestructures: expressen un determinat model de societat. He recorregut Mallorca durant dècades. Caminant pels camins del Pla, observant les possessions, els marges, els molins o els safareigs, he arribat a una convicció que comparteixo plenament amb Lacoste: el paisatge és un document. Les pedres, els conreus, les carreteres i les ciutats expliquen la història d’una comunitat millor que molts arxius. El geògraf no observa únicament objectes; llegeix processos.

Aquesta és, probablement, la gran herència de Yves Lacoste. No ens va deixar un sistema tancat, sinó una manera de pensar. Ens va ensenyar que el territori no és un simple escenari on transcorre la història. El territori és també un protagonista de la història. Ara que ha mort, pens en aquell jove estudiant mallorquí que descobria la geografia crítica a les aules de la Universitat de Barcelona. Sense saber-ho, acabava de trobar un dels seus mestres. Els mestres autèntics no desapareixen quan moren. Continuen vius en la manera com miram el món. Encara avui, quan despleg un mapa o recorr els paisatges de Mallorca, em faig moltes de les preguntes que vaig aprendre llegint Yves Lacoste. I aquesta és, al capdavall, la millor definició d’un mestre: algú que ens canvia la mirada per sempre.