Michael, més blanquejat
L’èxit d’una pel·lícula dolenta fins a la paròdia com Bohemian Rhapsody ens ha castigat amb un regueró de biopics musicals traçats amb el mateix patró: glorificació de l’ídol i passada de puntetes per les qüestions més escabrosos de les biografies. A vegades, directament, els ignoren, com si no fossin fets fonamentals, fins i tot en l’obra artística dels ídols. No és cinema: és gestió de llegat.
Se salva la magnífica primera part d’Elvis, a la qual Baz Luhrmann va imprimir pols, personalitat i l’electritzant estètica per reflectir com Presley es va apropiar de la música dels negres i la va popularitzar fins al deliri entre els blancs.
Ara, la promoció de Michael ens bombardeja perquè paguem una entrada al cinema i contemplem com, en dues hores, ens relaten la infància i el salt a la glòria del més cèlebre dels Jackson. No hi ha res que no sapiguem. Fins i tot una minisèrie ja va dibuixar el patriarca com un violent abusador que espremia els fills per aconseguir l’èxit. Com els membres de Queen a Bohemian Rhapsody, la família del cantant de Thriller té el control creatiu de la cinta. I quan la família controla el relat, desapareixen les ombres.
Només Janet (la meva Jackson preferida musicalment) s’ha desmarcat d’un retrat on no hi ha cap rastre de les excentricitats d’un adult infantilitzat ni del judici per pederàstia.
Si has vist el documental Leaving Neverland, en què els dos homes que acusen Jackson expliquen els abusos que patiren quan eren nins, difícilment pots gaudir de Michael. Aquí, separar l’home de la seva obra deixa de ser un debat còmode: tots dos relats són idèntics, paral·lels, sense que es coneguessin. De fet, un va substituir l’altre com l’‘escollit’ per l’ídol. Quan creixien, deixaven de servir.
És cert que Leaving Neverland només retrata les víctimes. No hi ha contrapès. Però també és cert que durant el procés judicial aquestes veus no varen tenir el mateix crèdit, en un context en què al món no li semblava sospitós que un adult compartís llit amb nins de deu anys mentre les seves mares dormien en una altra habitació.
Va haver-hi famílies que, davant la impossibilitat que ningú les cregués, varen acceptar un xec pel seu silenci. Mentrestant, espectadors de tot el món tornaran a aplaudir als cinemes el talent prodigiós d’un pederasta la història del qual el cinema ha decidit no contar del tot.