La meva pell no és la teva disfressa
Per a una persona negra, assistir a la cavalcada de Reis, a segons quin municipi de Catalunya, és sinònim de viure una deshumanització que neix d’una violència normalitzada i d’un racisme patent. Aquest és el cas de Girona, Ripoll o Igualada, on malgrat que fa dècades que va quedar enrere aquell temps en què faltaven veïns negres per omplir la comitiva de Baltasar, les famílies negres han de veure com els seus impostos es destinen cada any a convertir la negritud en una disfressa que desfila pels carrers en una data tan assenyalada en la ment de la mainada com és la de la nit de Reis.
Cap festivitat, cap tradició ni argument poden justificar representar persones negres pintant-ne d’altres que no ho són. Aquesta caricaturització, coneguda com a blackface, té els seus orígens en l’esclavitud, i és una expressió de domini i de violència simbòlica exercida sobre la població negra a través de la seva ridiculització per a la diversió d’uns determinats col·lectius.
Quan encara no ens hem recuperat de l’onada reaccionària en forma de comentaris racistes a les xarxes per l’anunci dels primers naixements de l’any a Catalunya, les rues dels tres Reis d’Orient aprofundeixen en aquesta ferida oberta sense curar: el racisme normalitzat en la nostra societat. És exasperant haver de recordar, encara avui, que el dret a una celebració en nom de la tradició no passa per davant ni del deure de no discriminar, ni del dret a no ser discriminat.
Com a capital de província, amb una població de més de cent mil habitants, amb un govern encapçalat per un partit progressista i amb una regidoria d’Igualtat i Justícia Social encapçalada per una persona negra, el cas de Girona és el més difícil d’assimilar. Les reticències a erradicar aquesta pràctica racista són ben conegudes: l’argumentari va des del tòpic “no trobem persones negres” a l’excusa que “l’organització i domini de la cerimònia requereix molta preparació”. Arguments que beuen d’una manca clara de l’aplicació d’una perspectiva antiracista en l’organització, així com de la falta de voluntat real de l’Ajuntament a fer aquest pas i reconvertir aquesta celebració, actualment discriminatòria, en un projecte de ciutat. L’entitat organitzadora que rep finançament de l’Ajuntament, els Manaies, fa més de mig segle que és al capdavant d’aquesta festivitat en una dinàmica pseudoendogàmica en la qual els efectius de les tres comitives es repeteixen cada any, amb canvis mínims quan hi ha alguna baixa, cosa que fa més difícil el relleu.
L’abolició d’aquesta pràctica no pot esperar més. Cal treballar des d’avui mateix perquè les rues del 2025 no siguin insultants per a una part de la població gironina. En efecte, arreu de Catalunya urgeixen governs municipals que no titubegin quan cal plantar cara al racisme, i partits polítics que no limitin el seu antiracisme a accions simbòliques com la presència de persones racialitzades en llurs files.
