13/04/2024

La meva cussa no és lletja, però tu sí

“No et molestis, però la teva cussa és molt lletja, no saps què mires, és com una rata”. Això és el que vaig haver de sentir en un parc d’Inca, un dia entre setmana a les set del matí, mentre intentava gaudir d’una estona de pau amb Tizo i Lola, els meus cans. M’ho va dir un senyor de mitjana edat, que va mirar amb menyspreu el meu pijama –sí, vaig a passejar els cans en pijama–, mentre ell anava vestit amb una jaqueta ben bonica i passejava un preciós golden de raça, d’aquells que no trobes a les caneres i que habitualment es compren –pel comentari que em va fer, se sobreentén que no vaig per la vida comprant cans de marca.

Aquell dia no vaig reaccionar, però després vaig elaborar una estratègia per exhibir jo també la meva mala educació quan me’l tornàs a trobar, i que va consistir bàsicament a dir-li que el lleig és ell, i no la meva cussa; girar-li la cara i no saludar-lo pus mai més després de donar-li la meva resposta.

Cargando
No hay anuncios

Perquè la mala educació consisteix, la majoria de les vegades, a no saber callar, a dir el que es pensa, ser un ‘sincericida’, sobretot amb gent a qui no li importa gens conèixer les nostres opinions. Ser educat és, com a mínim, callar. Si hi afegim una bona dosi de mentida, podem assolir nivells molt sofisticats de bones maneres. Evidentment, això s’aplica a un àmbit de persones desconegudes o conegudes, però amb qui no tenim confiança a bastament. Perquè en relacions més estretes i a les familiars la mala educació és la norma, per això moltes vegades les famílies s’assemblen més a unitats psiquiàtriques que a unitats socials de concòrdia i protecció –aquest és un dels perills de la defensa a ultrança que l’extrema dreta fa de la família convencional: que tornem tots bojos, amb perdó dels experts en salut mental.

Quina mania és aquesta d’anar pel món sent nosaltres mateixos i fent-ho veure als altres? A qui li importa qui som abans que passi un temps prudencial per conèixer-nos? A qui li importa el que tu penses de la meva cussa?

Cargando
No hay anuncios

Al llarg de la vida hem de suportar preguntes i comentaris absurds de persones a qui en realitat no importam gens, éssers que ens envolten sense la capacitat de comportar-se de manera educada i estalviar-nos les seves reflexions. Això encara és pitjor des que hi ha xarxes socials, que són com una espècie de piscina de la mala educació en la qual nedam tots.

En aquest totum revolutum, em deman on queda una cosa tan bàsica com el silenci, tancar la boca, no dir res, no opinar. Intent fer aquest exercici per coherència, però quan call sembla que em puja una espècie de mal de cap estrany, i que esclatarà alguna part de la meva cara. Però cada vegada estic més entrenada, i fins i tot som capaç de dir el contrari del que realment pens per tal que em deixin en pau, poder fer mitja volta i partir.

Cargando
No hay anuncios

Ara bé, he de reconèixer que dir tot això en un article que precisament és d’‘opinió’ no té gaire sentit. Així és la vida, una bogeria –perdó.