Més venuts
Aquesta setmana hi ha hagut, dins del nostre petit món literari en llengua catalana, una mica de polèmica. Després de la passada diada de Sant Jordi es va publicar, ja aquella nit, la llista dels més venuts, però una setmana després la llista ha hagut de ser modificada. I no només una vegada.
No és que de sobte s’hagi descobert que un autor de qui els mitjans no tenien notícia és el més venut de la festa; tot el contrari: només que qui era segon ara és el primer i que el primer és el segon, també en no-ficció. Tot això ha motivat que es torni a parlar a la premsa de ‘triomfadors de Sant Jordi’, i que alguns escriptors s’hagin queixat dient que els sembla obscè aquest èmfasi, ara doble, en les vendes. Que tots plegats no som cavalls d’hipòdrom o esportistes delerosos de fer marques i d’aconseguir fites quantificables. Hi ha a qui tot això li sembla obscè, una perversió capitalista que només té en compte el diner i els gustos de les masses, etc.
Tots aquests retrets poden tenir un punt de raó, innegablement: tots sabem que un llibre pot ser molt bo i no vendre’s gens, o molt poc, i que hi ha alguns llibres que es venen molt que tampoc no són cap fita literària (fet i fet això són banalitats sabudes).
Però a mi no em deixa de sorprendre aquest aire altiu que s’exhibeix davant d’aquesta notícia, perquè quan aquestes desigualtats es donen en altres àmbits del món econòmic són molts els que no només no alcen el nas dient que això no és important sinó que s’indignen… Perquè imaginem una empresa que pagués 150.000 euros a algú per fer una feina i 1.500 euros a algú altre per fer la mateixa tasca, o millor. Què diríem, llavors? Perquè sí, això mateix és el que està passant en el món literari: algú ven una novel·la per una misèria al mercat editorial, perquè és un autor desconegut i sense gaires perspectives comercials, i algú altre s’emporta bestretes de sis xifres, perquè efectivament ven i els editors –que fan subhastes entre ells per emportar-se la novel·la inèdita– paguen bestretes abundoses. Que tot això té la seva racionalitat econòmica? Oh, i tant. A qui ven se li han de donar tots els beneficis que pertoquen, sí, indiscutible!
Però, hem de fer veure que això no existeix i arrufar el nas davant de les llistes de més venuts quan són aquestes llistes –i les liquidacions corresponents de vendes– les que de veritat decideixen la vida i la mort dels autors? Fa una mica de pena que els rics expliquin als pobres que els diners no donen la felicitat, però això és el que a mi em recorden certs autors que, venent feliçment els seus llibres, surten a dir que això no és important. O els que no, no li donen importància perquè, fet i fet, mai no hi surten.
Autors que diuen públicament que això no és important fan mans i mànigues per sobreviure de la ploma… Per què aquesta doble moral? Per què dius que la llista no és important quan cada setmana el diari la publica, i la difon el teu editor? No és important el que ingressaràs en funció d’aquesta llista i del balanç final de les vendes de la teva obra? No és important vendre 30.000 llibres quan això és el que et permetrà tenir diners suficients per escriure un altre llibre sense haver de fer classes o periodisme o el pallasso per la tele? Ui, sí, el que compta aquí són els premis de la crítica, que no tenen dotació econòmica, per descomptat.
