Mercedes, no sé de què em parles
Mercedes Milá ha tornat a TVE amb No sé de qué me hablas, un programa que pretén descobrir a les generacions més joves el passat d’Espanya des d’una mirada més sociològica. El plató és una mena d’àgora amb públic majoritàriament jove i amb un sector de veterans de la mateixa generació que la presentadora. Pretén bastir ponts de coneixement entre uns i altres, sobretot amb la intenció d’alliçonar la joventut sobre les celebritats del passat i les circumstàncies que les envoltaven perquè, diu, cal aprendre de la història per avançar amb criteri. La idea diu que la va tenir quan va descobrir que la seva neboda, que li porta les xarxes socials, no sabia qui era Lola Flores.
Milà tira dels arxius de la televisió pública i les entrevistes que hi va dur fer als anys 80. Té una copresentadora mil·lennial, Inés Hernand, que s’encarrega d’estimular aquest xoc generacional i confrontar mirades. El xou didàctic es complementa amb la presència de dos convidats, un de cada grup, per estimular aquesta diferència a l’hora de percebre la realitat. El primer dia, per exemple, la periodista Maruja Torres i el dissenyador Palomo Spain.
No sé de qué me hablas és una bona idea amb un resultat bastant fallit. Mercedes Milá, com és habitual, va tan accelerada que en alguns moments provoca perplexitat. I abusa d’un fenomen que ara practiquen totes les estrelles mediàtiques de qualsevol edat: parlar d’elles mateixes per explicar el món. El més divertit del primer programa era fixar-se en la mirada de Maruja Torres. Va exercir d’observadora múrria amb el privilegi de poder espiar des de dins aquell invent televisiu amb certa distància o, fins i tot, mandra. "Cada generación se sabe lo suyo", va deixar anar com a declaració de principis. Mentre que Milá exhibia un hiperentusiasme per establir connexions generacionals i aprendre, Torres practicava la reticència a segons quina manera d’abaixar el llistó pròpia de la nova cultura de la immediatesa.
Mentre Milá explicava qui eren Maruja Torres, Lola Flores, Camilo José Cela, Adolfo Suárez o Manuel Pertegaz reduint-ho a la més absoluta superficialitat i a una anècdota, el sector més jove alliçonava sobre el cruising, deien que el llibre La Colmena era “una chapa”, que Pertegaz semblava Cañita Brava i feien servir expressions com “ha pegado bajón” o “la gente está turboprecarizada”. “Mercedes, tú, a este señor, se la ponías como un brik de vino”, va exclamar Inés Hernand al veure un fragment d’una entrevista de Milá a Cela de feia quaranta anys. Maruja Torres, amb la mà a la barbeta, semblava mirar-s’ho entre mandrosa i condescendent. L’objectiu del programa havia canviat radicalment de sentit. En comptes de descobrir la història als joves, acabaven sent els joves els que ensinistraven els grans en l’argot urbà i se’n fotien d’allò que veien a les imatges d’arxiu, convertint el passat en un acudit esperpèntic.
